《 Les fulles cauen plorant en silenci, en la freda terra gris mentre l’hivern s’apaga com la llum d’un candi, d’una tènue flama que va arribant al seu fi.
Elles cauen pon, a poc, com sa apaga aquell atenua llum d’oli, com el vidre quan es trenca, com desapareixen, les llums en el dia,
Les fulles cauen en silenci sent el seu plor en caure, en eixa terra gris i freda d’aquest hivern tan trist, el vent canta de pena una cansó en el final de l’hivern.
Perquè avist caure les fulles, mentre elles s’esvaeixen en les vesprades d’hivern fredes i grises … Que ens ha deixat aquest hivern tan llarc i trist 》
《 Mentre alguna vegada ens queixem per alguna cosa que rebem i ens sembla poc.
L’univers està preparant el que desitgem, només que per mostrar que t’ha escoltat, “t’envia una cosa de bestreta”, si no eu reps amb orgull, i en afecte no arribarà la resta o siga el que esperaves en gana i estàs esperant que t’arribe, si no saben apreciar el que tenim i no estàs fent ni cas, la comanda podria cancel·lar-se.
No critiques ni jutges les coses abans d’hora, el món no es va fer en un dia, agraïm cada cosa que rebem, ja que doncs mai se sap el que un pare, ha de moure’s abans de fer arribar el que ha promés als seus fills 》
《 La casa està solitària amb el seu agradable olor, ha cuina, ja mobles de nobles fustes,
que Impregnen del seu olor l’interior de la instància.
Passant per davant de l’antiga i vella biblioteca, es veu com cada día, un farol amb llum sobre un chicotet escriptori que algú acaba d’encendre.
No sé escolta cap soroll, només es pot apreciar, en el escritori unes mans lleugeres i sabies en una ploma en les mans escrivint damunt dunes blanques quartilles què esperen les idees i lletres en aquest blanc paper,dibuixant sobre el que dicti la seva imaginació, en aquesta tranquil·la i càlida nit, perquè les seus aventures sempre seran com un regal que quedarà incrustat com els diamants sobre els fulls d’aquell paper, que cada nit ho està esperant.
El poeta Sempre busca la tranquil·litat de la nit, en que només la lluna brilla, fent recordar algunes sabies paraules que ressonen en l’ànima del poeta, en aquell racó de la seva vella i estimada biblioteca.Que mai está, ni es sent sol, ja que tot en élla está viu, els seus llibres són les ànimes de tots els que alli van deixar els seus escrits. Els seus somnis, les seves aventures,
Les seves passions, i desitjos,
Ells van traçar amb les seves plomes, escrits de l’univers.dins dels llibres que l’acompanyen cada nit a la seua biblioteca, temple del mon ,on san escrit grans històries de camins sense destí.
On es guarden els llibres. May acabara i sempre hi haurà istorias i vída.
Les persones som com els llibres, alguns ens sedueixen per les seues boniques tapes.Pero ja altres que mos sorprenen i enamoren, sols per el seu contingut 》@.@.@.
《 És bonic poder recordar, això, aüssàbem, Però com podem demostrar que eixos recots van ser real, si no és una cosa que es pot veure ni tocar?
Els records tots sabem que són passats, però no sabem viure sense ells.
Les abraçades, les mirades, o les carícies són fets. I sí que podem sentir-los, això eu sabem. I Sin embarg, jan tantes coses que pensem que mai arribarem afer. Jan tantes coses que voldríem regalar i que mai podrem donar. Ja tantes coses, que moren cada dia en el nostre interior, que no som ni capaç de poder treure-les. Voldria que tot el bo que tinc dins de mi, eixirà per a poder expressar-se en claredat i en saviesa, I que tots saberen i entengueren aquesta sensació estranya que tinc, que va escampant-se i escampen-se asta aplegar a tots els records de la meua ment, i que aplega fins a la punta dels meus peus. Els pensaments no paren i després seran aquells records de les coses que vam passar. No deixem mai de recordar que la vida passa molt ràpida, que puguem recordar sempre, i ens adonem conter de què estem ací en aquest mon de passa. Aprofitem al màxim tot el que ens regala la nostra VIDA》@.@.@.
《 Volgut, i estrany “PASSAT” Et Vull donar les gràcies. Per tot el bo, i menys bo que mas regalat. Et baixe elegir en aquell moment present, perquè fores el que jo creia, que seria el més convenient pera tots. Però a voltes les coses no ixen com esperes. Però jo no jutge alguns errors d’abans, perquè d’aquella ignorància del passat, va néixer la saviesa inesperada del nostre present. D’aquells errors, baix aprendre moltes lliçons de vida. De les adversitats isqueren moltes oportunitats ,que em feren pensar en el que és bonic estimar i que t’estimen. Del dolent, i patit, em va fer apreciar tot el bo que estic passant, fent-me entendre allò que era millor per als meus.
Moltes gràcies “PASSAT” perquè gràcies a tu, ha nascut aquest bonic present que tinc ara mateix. Per això vull soltar-te, ja per a sempre, i ferme amiga d’aquest present que és el millor que puc tindre ara, i gaudir tot el que puga, de tots els meus, i poder seguir sempre m’iran a tots en la cara ben alta.que no la tapa, ni el cristal 》
《 Jan pobles màgics com el meu, Simat de la Valldigna, però també existeixen les persones màgiques apareixen del no-res, de dins de la foscor, quan menys eu penses. Són aquelles persones que saben guanyar-se la teua confiança ràpida i de forma inesperada. De colp i volta un dia, arriba la màgia a la teua vida, comences parlant de tot (de la pena, l’experiència, les ferides). Quan t’adones, ja li estàs explicant la teua vida. És bonic el màgic! Així són les persones màgiques, elles en qüestió de segons entren en el teu món i fan coses que moltes persones no han aconseguit en anys. Estan ai, entren, per a acompanyar-te cuidar-te i regalar-te un poc de la seua màgia. Quan entren al teu univers, et donen la seua amistat et cuiden i et donen un aire més nou. El brinden la seua amistat, la seua mà, arriben per abraçar-te i al final arriben per quedar-se per sempre. AIXÓ ES LA MÀGIA.》
@.@.@.
《 Les coses del cor, no tenen edat, ni amo, són com balls, risses, i foc, que porta totes les essències i els sentiments que guardem en ell, Els valencians, som gent, que ens agrada guardar coses per poder-les recordar, sóm emotius, sóm aquells que es tem molt orgullosos, quan estem en aquest grandiós vall, que ens regala, la nostra bonica terra, plena de sol, color, i somiats, que portem cada escó de nosaltres en el cor, els que vivim a Simat, en aquest bonic vall, i podem gaudim del seu clima, i d’eixa olor de la flor d’aquests tarongers que ens regalen cada dia, la nostra volguda terra, que plena de llum ens convida al passeig de cada dia.
És terra de llum, flors i color, com diu la nostra cançó. També, en la Valldigna tenim mar, arena i espuma blanca. Com eixa lluna plena, que a les nits il·lumina, rius, a bres, camins i muntanyes. Així és i serà sempre aquest bonic vall, que tot el que passa a visitar-nos. Es queda, i torna una altra volta. Terra, nostra i dels nostres, fills sempre seràs aquesta càlida i bonica terra. LA VALLDIGNA.》
《Sempre he tingut mirament, de no arrancar mai una flor sense ser precís, i menys quan ella encara té la capacitat de poder créixer, cada criatura i ser que viu. Sempre tindrà alguna cosa significativa per mi.
Fins les pedres porten algun mensaje, amagant en silenci. Perquè cada nova creació que naix té la seu propia melodia i el seu significat.
La vida és com un cor que mai está quet, no para de bategar, buscant amor sempre en els braços d’alguna cosa o algú. Com el riu busca la mar i ella busca la plaïa per a poder descansar, en l’ajuda d’aquells vents que la porten a l’arena per a poder-la abrasar》@.@.@.
《 Els tems, és com un animal en molta fam, que tot au devora sense descans, encara que sigues una bona o mala persona.
Tot passa de pressa, menys pels que contemplen el caos, les luxés, les desil·lusions i els patiments.
És com estar enrullat en eixa manta dels tems, que ens mostra tots els secrets i les debilitats dels humans.
Que passa per la nostra vída, quan venen i desapareixen les persones.
A voltes em pregunte que passaria si poques parar el tems…
Si poguera veure aquella promesa, de tindre un món en un futur sense eixe jove impecable que note ni cos ni edat, el tems. Però és així la vída, s’escapa i ens la lleva quan vol.
Si asta les estrelles del se’l compleixen els seus sicles.
Som viatges per l’univers i flames del record asta que s’apaga, la nostra flama.
Igual que lome som una flama en la vída, un día, igual com vàrem aplegar, el tems impostor ens devorará…
Tots aquells somiats tan bonics, de ser etens, lliures, i ser els amos de la nostra vida estornen en fum, que ens apaga i roba aquest maleït temps 》@.@.@.
