《 Aquesta nit, obriré un espai en el meu quadern per poder escriure al vent, de la meua llibertat, com una ànima sola en un desert Obriré l’univers de la ment, per poder pensar. Alguna bogeria meua, quan parle amb mi a soles, pensant i estranyant, aquella joventut que està lluny… Despullaré la meua ànima, obriré els ulls, i alliberaré l’essència dels meus pensaments que s’allotgen a la presó, del temps que he viscut. Permetré que el meu esperit divague per l’espai d’aquesta cambra fosca, sense estrelles, ni lluna i sense murmuris ni sorolls, sense pensar en mal d’amors, ni penúries, només jo, i la meua llibertat. En la foscor del meu quarto on puc gastar els llenços, si s’acaben les fulles on puc plasmar, les lletres que sorgeixen de la inspiració, i les fantasies que la meua ànima em dicta, en la soledat de la nit. Escolte el vent, m’agraden les nits en silenci, somiar desperta i perdrem entre somnis, vivint quimeres, sembrant, utopies que es queden només en somnis. Al despertar l’alba li faré una abraçada al nou dia i podré dormir》
《El senyor ens va enviar un mant per cobrir-nos, d’alegria, amor, i plors. Ens va regalar els millors aromes de les flors del camp, també en va deixar, molt de coratge passió i vida, fent mos ser, dones i mares. Mares lliures i boniques com un estel fugaç plenes de vida, amor i també de llibertat. Mares, que regalen el seu coratge, la passió, i la vida perquè puguem amb ella omplir els camps de vida. Dona, déu ens va fer el miracle més gran de l’univers, ell de poder procrear i donar la vida. Sense la dona no existiria ni l’amor de mare ni el coratge ni la vida. Tu ens ensenyes a ser fortes i nobles. Dona i lliure i bonica, eres un estel fugaç, plena d’amor i de vida. Perquè sempre seràs, pluja, foc, perfum i raig de llum, som la calor que calma el fred, Però sobretot som mares i amor》@.@.@.
《 La poesia és, llibertat i harmonia, que ens ha ensenyat el fet, de saber apreciar les xicotetes coses, de la vida, quant al final del dia em pose a pensar en les coses menudes a voltes, solen ser les més grans i essencials de la vida, són la raó de l’existència. Quant mirant és records de la ment, on guarda les meues idees i els meus secrets, és la llibertat que emdóna, ser el mar de la meua existència, són els camins que ens porten a l’ample i el més gran de la vida, són passió, llum i bellesa, que al final, fa pensar en el sentit de totes aquestes coses xicotetes, que són els detalls que ens fan seguir vivint l’aventura, d’aquesta, meravellosa i complica vida 》@.@.@.
《 Estàs mal, quan vols parlar i el quedes sense poder dir res, ¡¡no és millor estar sense parlar!!
És molt fort haver de callar quan les paraules es volen expressar.
No hi ha cap lloc, per poder amagar les paraules quan aquestes estan cridant.
Hi ha paraules que ataquen com bruixes amagades en la seua disfressa.
Quan algú t’obri els ulls, i et posa panys a la boca, i no pots expressar
allò que penses, però hem de saber com explorar amb els ulls oberts i la boca tanca, nia qui no els interessa, el fet de poder
escoltar té, perquè les paraules de vegades pressionen, i el poden enfonsar o elevar, perquè les paraules a voltes punxen, com espines,quan es llancen com fletxes dirigides a cicles cesters, en rius poblats de gent i mentides
《 En un tros de firmament, vaix dibuixar Estrelles de plata, del color de la mar, i així les voré, sempre brillar,
En un tros de firmament, vaix dibuixar Arcs iris, del color de la primavera, quan el sol acaricia la terra, les flors I la pradera.
En un tros de firmament, Senç volar l’aire que va escampant el perfum dels jardins, i la flor del taronger.
En un tros de firmament, veig caure aquélla ploguda d’aigua, en forma de llàgrimes de cristall.
En un tros del firmament, veig molts pardalets, que no paren de cantar, van alegres per la vida, i canten, sense parar.
En un tros de firmament, veig sers, molt especials, que allí esperen persones que els recordem, i que mai podrán oblidaran.》@.@.@.
《A la font gran del meu poble Simat, mirant les pedres del riu vaca, llises pels tems, l’aigua, i el vent, on revisc moments d’enyorança, records feliços de la meua infància i joventut. D’aquells records escric avui!!! Mirat l’aigua tranquil·la de la font gran. Jan diversos peixos, que gaudeixen, ballen, s’inquieten, asta que la presència de la gent els espanta. Que bonic recordar, sota un suau sol, que em recorda aquells allunats jocs i paseixos en amigues.Assegudes en un banc d’aquell temps, m’envaeixen els records i els sentiments, eren banc, fet de pedra nua, pedra infinita, que es banya d’alegria quan plou, amb aigua que ens regala la vida, que coqueteja amb el sol, i veu jugar als peixos sempre que vol.
Quan en l’aigua de la basa de la font, el reflejo de la lluna en l’aigua desapareix, els peixos en veure la foscor desapareixen en tristor. Ells sempre aniran tranquils rius avall, en el compàs dels anys. Jo, aquí…! Recordant moments passats. Aquí! Recorde les meues amigues i aquells alegres moments, de la grandesa de les festes de SIMAT, en aquelles càlides nits, de balls i joventut, quel tems s’està emportat》
《 M’he donat conte, que no importa, si estem en un quarto mot menut, ple de pensaments històries, o estem en l’univers infinit, ple d’estrelles mars i muntanyes. Tot, està i eu portem en la ment, de cada escó de nosaltres.
Un dia, quan s’obriren les llums de l’alba no podia imaginar que aquell dia, jo tan dolenta i trista, e sentia.
El matí es va vestir d’un gris fosc sense alegria, i vaig començar a deambular, amb les primeres fragàncies del dia.
Comence recordant la gerra i la pau que dins de l’ànima jo tenia, gairebé ja era mig dia, i molt trista i mal em sentia.
En aquesta calor del bonic sol comen-se a pensar, que si tot està en la ment, de cada escó de nosaltres, no puc imaginar aquell dia tan dolent, i difícil de passar.
Em vaig posar a pensar, que amb aquest sol tan radiant jo no podia plorar. Perquè les coses són boniques, si les sabem imaginar, per dolent que siga el dia, sempre el podrem arreglar》@.@.@.
《 M’agrada escoltar el silensi, perque el silenci, quan vol parla, riu, plora, i canta. Perque el silenci mai calla. A voltes farà més soroll, altres voltes serà silenciós, però sempre el dirà alguna cosa, encara que estiga trist.
Perquè el silenci sempre parla encara que estiga callat.
El veus de totes les formes, encara que no siga humà. Unes voltes el parla clar, i altres una mica enredra’t,també parlara baixet. ¿quan està somiant a voltes desperta enfadat ?
Però també crida, i es un mal educat, perquè el silenci sempre parla, encara, que estiga callat 》
《Sembla que està nit dormir no podré. Serà pel café que aqueste día m’ha pres? Estava molt negre i carregat, està clar, que la nit m’està fotent.
En el llit estic nerviosa, em menege com un gos, tant, que d’una part a latra del llit baix, i els llençols enrotllats apareixen per l’altre costat.
És que això és massa, tinc els ulls tan oberts, que un ull li diu a altre, qui ens podria ajudar per a poder-los tancar.
No sé si riure o plorar, ni a quin sant he de resar. Que enveja tinc d’aquella amiga, que una volta en dia, que asta de peu s’adormia!!!
Estic desespera, quan ho pense una altra volta, torne a pegar la volta, això ja és massa, demá prendre descafeïnat.
Aure d’alçar-me, ja no puc més, per culpa del café, la nit completa perdre.
Maleït café per una sola volta que mel bec, tota la nit sencera eu ploraré 》@.@.@.
《 El mar del temps, van desfullant la vida i els sentiments.
L’arena, i el vent sempre estan en llibertat, ells corren en silenci, pels camins de la mar.
Els peus per l’arena, descalços caminen amb llibertat, i les ones de la mar no paren de colpejat, i jo puc recordar les coses que estic passant.
El sol cada dia en regala la seua calor, quan acaricia el meu cos, i la lluna tardana
en deixa la seua llum a les nits, si ma companya.
Aquell bes en els llavis que sembla foc, et recorde en el silenci de la nit quan camine, per als camins de l’oblit.
Les ones van banyant els cossos, que desprenen joventut, però no són etern, són amors del vent, que passen i per l’aire es desfan.
El mar i la brisa desfullen els sentiments, el sol, l’arena, La pluja i el vent, són amors de l’aire, que van perfumant el firmament.
Sempre jaurà un mar, en cossos de foc, units en molts sentiments, però hi haurà, amors que seran sempre, amors del vent》
