《 És bonic poder recordar, això, aüssàbem, Però com podem demostrar que eixos recots van ser real, si no és una cosa que es pot veure ni tocar?
Els records tots sabem que són passats, però no sabem viure sense ells.
Les abraçades, les mirades, o les carícies són fets. I sí que podem sentir-los, això eu sabem. I Sin embarg, jan tantes coses que pensem que mai arribarem afer. Jan tantes coses que voldríem regalar i que mai podrem donar. Ja tantes coses, que moren cada dia en el nostre interior, que no som ni capaç de poder treure-les. Voldria que tot el bo que tinc dins de mi, eixirà per a poder expressar-se en claredat i en saviesa, I que tots saberen i entengueren aquesta sensació estranya que tinc, que va escampant-se i escampen-se asta aplegar a tots els records de la meua ment, i que aplega fins a la punta dels meus peus. Els pensaments no paren i després seran aquells records de les coses que vam passar. No deixem mai de recordar que la vida passa molt ràpida, que puguem recordar sempre, i ens adonem conter de què estem ací en aquest mon de passa. Aprofitem al màxim tot el que ens regala la nostra VIDA》@.@.@.
《 Volgut, i estrany “PASSAT” Et Vull donar les gràcies. Per tot el bo, i menys bo que mas regalat. Et baixe elegir en aquell moment present, perquè fores el que jo creia, que seria el més convenient pera tots. Però a voltes les coses no ixen com esperes. Però jo no jutge alguns errors d’abans, perquè d’aquella ignorància del passat, va néixer la saviesa inesperada del nostre present. D’aquells errors, baix aprendre moltes lliçons de vida. De les adversitats isqueren moltes oportunitats ,que em feren pensar en el que és bonic estimar i que t’estimen. Del dolent, i patit, em va fer apreciar tot el bo que estic passant, fent-me entendre allò que era millor per als meus.
Moltes gràcies “PASSAT” perquè gràcies a tu, ha nascut aquest bonic present que tinc ara mateix. Per això vull soltar-te, ja per a sempre, i ferme amiga d’aquest present que és el millor que puc tindre ara, i gaudir tot el que puga, de tots els meus, i poder seguir sempre m’iran a tots en la cara ben alta.que no la tapa, ni el cristal 》
《 Jan pobles màgics com el meu, Simat de la Valldigna, però també existeixen les persones màgiques apareixen del no-res, de dins de la foscor, quan menys eu penses. Són aquelles persones que saben guanyar-se la teua confiança ràpida i de forma inesperada. De colp i volta un dia, arriba la màgia a la teua vida, comences parlant de tot (de la pena, l’experiència, les ferides). Quan t’adones, ja li estàs explicant la teua vida. És bonic el màgic! Així són les persones màgiques, elles en qüestió de segons entren en el teu món i fan coses que moltes persones no han aconseguit en anys. Estan ai, entren, per a acompanyar-te cuidar-te i regalar-te un poc de la seua màgia. Quan entren al teu univers, et donen la seua amistat et cuiden i et donen un aire més nou. El brinden la seua amistat, la seua mà, arriben per abraçar-te i al final arriben per quedar-se per sempre. AIXÓ ES LA MÀGIA.》
@.@.@.
《 Les coses del cor, no tenen edat, ni amo, són com balls, risses, i foc, que porta totes les essències i els sentiments que guardem en ell, Els valencians, som gent, que ens agrada guardar coses per poder-les recordar, sóm emotius, sóm aquells que es tem molt orgullosos, quan estem en aquest grandiós vall, que ens regala, la nostra bonica terra, plena de sol, color, i somiats, que portem cada escó de nosaltres en el cor, els que vivim a Simat, en aquest bonic vall, i podem gaudim del seu clima, i d’eixa olor de la flor d’aquests tarongers que ens regalen cada dia, la nostra volguda terra, que plena de llum ens convida al passeig de cada dia.
És terra de llum, flors i color, com diu la nostra cançó. També, en la Valldigna tenim mar, arena i espuma blanca. Com eixa lluna plena, que a les nits il·lumina, rius, a bres, camins i muntanyes. Així és i serà sempre aquest bonic vall, que tot el que passa a visitar-nos. Es queda, i torna una altra volta. Terra, nostra i dels nostres, fills sempre seràs aquesta càlida i bonica terra. LA VALLDIGNA.》
《Sempre he tingut mirament, de no arrancar mai una flor sense ser precís, i menys quan ella encara té la capacitat de poder créixer, cada criatura i ser que viu. Sempre tindrà alguna cosa significativa per mi.
Fins les pedres porten algun mensaje, amagant en silenci. Perquè cada nova creació que naix té la seu propia melodia i el seu significat.
La vida és com un cor que mai está quet, no para de bategar, buscant amor sempre en els braços d’alguna cosa o algú. Com el riu busca la mar i ella busca la plaïa per a poder descansar, en l’ajuda d’aquells vents que la porten a l’arena per a poder-la abrasar》@.@.@.
《 Els tems, és com un animal en molta fam, que tot au devora sense descans, encara que sigues una bona o mala persona.
Tot passa de pressa, menys pels que contemplen el caos, les luxés, les desil·lusions i els patiments.
És com estar enrullat en eixa manta dels tems, que ens mostra tots els secrets i les debilitats dels humans.
Que passa per la nostra vída, quan venen i desapareixen les persones.
A voltes em pregunte que passaria si poques parar el tems…
Si poguera veure aquella promesa, de tindre un món en un futur sense eixe jove impecable que note ni cos ni edat, el tems. Però és així la vída, s’escapa i ens la lleva quan vol.
Si asta les estrelles del se’l compleixen els seus sicles.
Som viatges per l’univers i flames del record asta que s’apaga, la nostra flama.
Igual que lome som una flama en la vída, un día, igual com vàrem aplegar, el tems impostor ens devorará…
Tots aquells somiats tan bonics, de ser etens, lliures, i ser els amos de la nostra vida estornen en fum, que ens apaga i roba aquest maleït temps 》@.@.@.
《 Jan moltes coses poderoses en el món, però altres, les anul·len o les destrueixen.
Les muntanyes són molt dures, però les màquines de ferro poden en elles,
El ferro és molt dur, però el foc, pot en ell i el desfà.
El foc crema i destrueix, però l’aigua pot en ell, i la paga.
L’aigua és molt forta, però ningú la para, sol els núvols poden en ella i la suporten.
Els núvols són forts, Però l’aire els desfà quan vol, i els fa desaparéixer.
L’aire tindrà molta força, Però les persones saben com parado.
Les persones a voltes són fortes, però quan tenen por, sa afonen.
La por és molt potent, però un bon trago de vi, la fa desaparéixer.
El vi té de poder i fa efecte, però una bona dormida, ha clara tot.
Sols ja una cosa que cap humà pot en ella, i és la mort, sols el més poderós Déu, ens la dona, i ens la lleva, cada escó sap que ha d’afer per cuidar-se, però viurem el tems que Déu ens deixe》@.@.@.
《 Una freda i nova nit, arriba poc a poc, serà aquesta nit la que ve plena de sorpreses, i misteris amagant, la seua intensió, és que vol, entrar dins de la nostra vida. Fent mos sentir unes noves il·lusions.
Entre l’amor i el plaer, el trellat, o estar bog, o el voler, i no poder.
Qui poguera ser aquesta lluna clara i plena, que ve d’il·luminar aquesta màgica nit, o potser sols és una il·lusió que amenaça a voltes la nostra vida. Entre l’amor i el plaer, el trellat, o estar bog, o el voler, i no poder.
Que voldrà dir-me aquesta bonica lluna, en tota aquella esplendor. Tal volta està dient adeu aquesta gelada nit. Perquè prompte arriba un nou i jove dia, ple, de noves il·lusions, alegrant la nostra vida》@.@. @.
《En aquests dies trists de pandèmia i foscor, van plorant els núvols que passen plens de tristesa i llàgrimes de dolor en aquests aires gelats, que la vida ens envia.
Són tan grans els plors, que asta les plantes creixen, en rebre aquelles llàgrimes, en mix de jardins eixuts i desert.
Banyats per les estrelles que també estan plorant, per aquests tems que estem passant. Que el seu brilló no sa pague i puga’m estar alguna volta tranquils com abans.
Que se salve aquest bonic planeta, i que ens dure molt de tems, amb els seus rajos lluents, on totes les flors puguen continuar creixent.
Regalant mos els perfums i aquells bonics colors que fan aquest jardí, què ens regala L’univers》@.@.@.
