《 Vos convide a realitzar el viatge en el tren, de la vida Descobriràs, alguna cosa de realitat, i alguna cosa de fantasia.
Veurem llocs fabulosos i sagrats, on el resguarde del teu bitllet és la teua vida. Veniu i Puixeu tots en aquest meravellós viatge, de la vida.
Viatjarem tots entre els núvols, així podré contar les estrelles, que en el seu brilló ens beneeixen cada nit.Visitarem les constel·lacions, i podrem volar entre cometes, i sempre viatjar en primera classe, tots junts, sense cap meta.
Ens adonarem en les nits de lluna plena, viatjarem en eixes boniques platges desertes d’arena blanca. Així, en poc equipare!!.. Perquè els nostres cossos puguen ballar agulles, al compàs de les ones, allí on les nostres rialles competiran en la brisa del mar, per a poder armar alguna festa.
Pugem tots junts al tren de la vida, i fem aquest recorregut en aquest viatge únic i especial, que ens brinda la vida. Viatgem per aquests camps sembrats, percebent l’aroma de les flors i el dolç cantar dels ocells. Mengem dels abundants fruits, que ens ofereixen les terres pròdigues i generoses, del nostre nou món. Conreem més l’amor a la vida. Per al record, de totes aquelles vides que ens va robar aquesta maleïda pandèmia. Si sembrem, podrem recollir algun dia, el fruit, d’una bonica collita》
《 Ma absente per tres dies, no tinc més temps.
En aquest temps vull curar en silenci, les ferides que em causa la situació, que estic vivint.
El coronavirus, ens ha robat les abraçades i petons dels quals molt estime jo.
En aquests dies trencaré la barrera, que va parar el meu passar, per poder ser fort, i arribar sense fracàs.
Deixaré de ser la dona que el confinament ha canviat, però, tornaré a renéixer amb més força, cosa que la vida em va donar.
El virus ha tardat més de tres mesos a canviar-me, però sé que en tres dies aconseguiré recuperar-me.
Ma absente tres dies i en aquest temps renovaré, amb força i ganes, fins a les meues dents.
Alegre, i amb força en el meu ésser, trobaré la persona que abans vaig ser.
La vida amb mi, bé sa portat, i gràcies li donen des de la meua ànima per al meu bon estat.
En lloc d’esperar asseguda a la vora de l’oblit, m’absenta tres dies, encara que no puga veure ni als meus amics.
Si et poses en el meu lloc, veuràs que les meues ales, ja estan llestes per al bol
Estic en el dubte, si m’estaré oblidant, tant del present com del passat.
Estic agraïda al món que tant em va donar, però em retire tres dies amb la intenció de curar el dany que ell em va causar
Per tant aquest virus que la vida em va deixar en aquests tres dies que em retire, sé que prompte em canviara 》
@. @. @
quedaran esquerdes, tristesa, i molt dolor, en recordar aquelles persones, que se’n s’emporta aquest maleït virus. Sempre quedaran les cicatrius del record, i les ferides que va deixar el fet de patir en aquests dies incerts, de confinament. Avui pense en la primera sortida, em vaig trobar molt rara. Vaig veure molts ulls que no coneixia, de sobte una jove em saluda. Era la meua veïna Maria, quina emoció, quina alegria. De lluny ens saludem i ens acomiadem. Vaig tornar aviat a casa. Vull pensar que ja ha passat el pitjor.
Vull a deixar córrer el meu torrent d’emocions, i poder exterioritzar els meus riures per on siga que traguen el cap, ja no vull més temps d’angoixa, ni negativitat. Pense que tot tornarà a tenir brillantor, i transparència. Vull entrar un altre cop, a la meua boira plena d’emocions, sense pors, que puguen apagar la nítida d’aquests moments, sé que encara ens queda consciència i dolor. La gent de vegades no dubta a fer qualsevol cosa, per absurda que siga, per evitar enfrontar-se a la trista realitat. U no pot tornar-se il·luminat, imaginant figures de llum, si no sent conscient que hi ha la foscor. Quan vaja sortint el sol cada dia. El veuré amb una altra expectativa, escoltaré amb més alegria el cant dels ocells.I quan torne a veure aquests raigs de sol, que entebeeixen la meua habitació. Pensaré, que on hi ha llum es respira pau i amor, i on hi ha amor hi ha el Déu que ens abrigue cada dia a tots 》
《 En el dolç silenci de l’habitació Tantes vegades estic desperta enyorat aquells dies passats Només es sent el tic tac del vell rellotge, segueix sentint al meu costat eixa soledat que tantes vegades he buscat, i ara que estem a soles en eixes nits fredes Em sembla ara un gran suplici … Ara em sembla un poble sense vida. En mirar per les finestres on veia vida, ara veig un silenci de mort, Veig un poble buit. Com una ombra nefasta Totes les portes tancades; el poble, moribund tancat dins les cases, Està el món de virus infectat. Ja pànic i està tot paralitzat. Estem vivint l’horror de la soledat i de mort, Tot és trist pel voltant. Tornaran les rialles i el soroll en els carrers. Tornarà la pau tan anhelada Però mai tornaran persones que se n’anaren sense ells voler, ni tornaran aquelles hores perdudes, Encara que un dia oblidarem tot aquest GRAN TRAUMA》@.@.@.
《 Pel camí del temps, viatgen els meus records carregats de nostàlgia, tristeses, i alegries fantasioses, barrejats amb realitats sòrdides i genials. En el transcurs d’aquests viatges els meus ulls es fonen amb l’horitzó canvien-se de blau cel i vermell, mentre un sol lluminós, treu el cap, elevant-se cap a l’atmosfera celeste. Aleshores descobrisc que els àngels surten prompte a escombrar els núvols de cel, i només el vol d’algunes aus migratòries interromp la passivitat de l’ambient. M’arriben rellampecs de dubtes, volent evitar l’oblit precoç per alguna raó. Segueixen vagant pel cosmos de la meua ment, i en algun racó, reconeixen la realitat, i en un acte de màgia, s’atura el viatge en el seu temps intangible i feroç, esfumant-se de la meua memòria i torne a sentir que estic atrapada en aquest escenari que de vegades em sufoca. Va acabar el viatge … Van acabar els meus records … Va acabar la meua il·lusió … He tocat terra, en els meus records … Però torna una altra vegada la nostàlgia a la meua ment》@.@.@.
《 Si Algun dia em recordes, és perquè alguna marca vaig deixar en la teua vida. Si penses en escriurem, no ho faces, Perquè el que ens va separar van ser les lletres. Pots trucar-me en la teua ment quan vulgues. Pense que mai ens oblidarem. Estic segura que en aquesta vida o en l’altra ens trobarem de nou, i ens reconeixerem a l’instant. Pots parlar-me quan ho necessites. Quan el meu rostre s’estiga esborrant de la teua ment, em podràs tornar a veure, i també podràs escoltar la meua veu, quan necessites que parlem, Busca en el teu cor. Jo sempre estic i estaré a prop teu, mentre el món s’està tornant boig cada dia. Aquí li importa?!! A mi no!! Mentre jo visca en tu, i en els teus records, crec que no estarà tot perdut, encara hi haurà una xicoteta esperança. Si algun dia busques i vols veurem, tu saps on trobar-me, recorda, que jo m’oculte en els llibres i estic entre les seues pàgines, si algun dia tu em recordes, busca en aquest lloc. Que sol, tu i jo sabem 》@.@.@.
《 Escriu cada dia de la teua vida encara que no sàpigues com fer-ho.
Aguaita a les biblioteques encara que siguen dies tristos amb molta pluja
Puja piles de llibres encara que no tingués escales per poder pujar-los
Gasta tots els perfums que pugues, i després utilitza’ls com barret en les bogeries del teu cap.
Enamora’t cada dia de la teua vida, encara que siga d’alguna cosa insignificant. Durant els propers 365. Dies i amb aquest amor, ensenya a tothom, que tu sols pots reconstrueix el món En què VIVIM.》@.@.@.
《 Així em trobava jo … Amb el meu COS com si fos un manicomi, sense espai per a una bogeria més, allunyat dels amics i la gent, ple d’incerteses. Però va arribar ella, i sense demanar-li-… Em va oferir un somriure i novament va començar a créixer en mi una dependència, aquell dia vam parlar de res, però sol la seua presència … Em va fer sentir de tot. Els seus ulls que a més de contemplar-me, fins a les meues pors, també en bellesa, a mi em tremolava, fins a les cames.I així. Vaig començar a estimar-la, i en aquell instant vaig anar ficant en la seua persona, per saber tot d’ella, per aturar-me en poder conéixer i llavors ho vaig entendre de pressa, que sempre hi haurà moltes persones amb qui estar, però amb qui i poder viure i poder ser, només poques i d’una manera boja, em vaig quedar amb ella que, amb el pas dels dies, em va mostrar el seu amor, la seua passió, em va mostrar, la seua essència.I de tant de l’enamorament, baix perdre la covardia que portava dins de mi feia molt de tems 》@.@.@.
《 Vaig somiar amb un somriure que mai vaig veure. !!
Amb uns ulls que mai em van mirar.
Amb algú, que mai a existir.
Éso sí, va ser el meu somni preferit, semblava, tan real.
Em và captivar la seva mirada,
que sense mirar-me, em transmetien ganes de conèixer.
Mai sabré que vam ser?
Una il·lusió?
Una fantasia?
Un Somni?
Em va captivar, ni que fos un somni.
Va ser el somni d’una primavera llunyana i absent.
Encara que no tan distant.
El Vaig somiar sense conèixer-lo.
Tot i així, el meu cor va ser seu.
No més seu, que és la meva vida, perquè sense ella, no ho hagués pogut somiar.
Però si el recordo molt més, que als meus somnis.
Ets, el meu confident, i l’amo dels meus somnis.
Saps com sóc, sense tractar-me.
Aquells petons, llunyans, i els meus tan a prop meu.
Tu, tan lluny, i jo tan a prop.
Et vaig buscar com la flor busca el sol, i l’aigua, cada matí.
Entre somnis, t’escolti dir que em extrañaves.
Però, tu ja sabies que jo també t’estranyi. Sempre et recordaré, a la llum de la lluna, a la riba d’aquell mar invisible, entre pètals de roses sense color ni perfume.
Sempre que vegi una alba, et recordaré entre versos.
Perquè nosaltres, sempre estarem units per ESEO fil invisible, on caminen les nostres ànimes 》@.@.@.
