《LA Nit DE LA DANSA DELS RECORDS
Aquesta és la nit on brillen
les llums de la memòria,
els que estimem no se’n van may,
viuen en la nostra història. Amb flors i amb murmuris,
amb calaveres i cançons,
teixim ponts d’amor
entre ànimes i cors que encara estem ací.No hi ha adeu, sinó records i encontre,
en la dansa dels morts,
que la vida és un llaç etern,
que mai podrà trencar el temps.Que aquesta nit ens porte pau
i que el record ens abracen
Tot el temps que es tem separats
Amb tendresa i amor .》@.@.@

《L’ÀNIMA I EL COR
L’ànima no mor, és com un far que no s’apaga mai,
que va enviant m’ensages al pensament
quan el cos està en calma,
L’ànima no para may de penar, fins i tot encara que estigues enmig del silenci de la mar.
Però el cor encara que un dia tindrà un final, és sensible i supera a l’ànima en força, i bondat, perquè el cor no deixa passar res, tot vol analitza ro, itot passat per ell.
Perquè el cor porta sempre els ramals de la vida, és l’amo de l’amor, per això hem de cuidar-lo encara que no vulgues escoltar-lo ell sempre té la raó.》@.@.@.

《 SOMRIU QUÈ EL DIA T’ESPERA
Que hui et somriga, asta l’ànima,
encara que el cel estiga gris,
que el sol no calfe massa
i el vent et diga ací estic.
Que una flor s’incline en veure’t,
que un bonic record et faça riure,
que la vida, el faça valenta.
Perquè dins de tu hi ha una llum
que cap ombra podrà apagar-la,
perquè som el perfum, d’un miracle d’amor sense final.
I encara que la pena et toque,
deixa-la passar, com les ones de l’amar
que sempre tornen
a besar la mateixa vora del mar.
Somriu, que el dia t’espera, amb flors pels camins,
què el teu cor porte la primavera, fins i tot encara que ploga》@.@.@..

《 LES ARRELS I LES ALES
Quan naix un fill, la vida es veu més clara, i brolla l’amor com millor l’aigua.
Però hem de procurar que les seues arrels siguen, sanes i fontes.
Fortes, perquè cresca amb pau dins du n’ànima sincera.
Arrels que el lliguen a la terra mare,
A la família, als records i a la terra que han nascut.
Que el vent no l’arranque ni el temps l’aparte dels seus, que sàpiga sempre d’on ve i qui és.
Però també cal donar-li unes ales fines, lleugeres, i lliures, com l’alba en volar, perquè alce els somnis, travesse camins, i aprenga, a estimar, sense dubtar.
Arrels sanes i fortes. Ales per partir si fan falta.
Dos regals d’amor de pares, que el faran florir amb el llarg de la veu vida.》@.@.@.

《El COS VA QUEDANT SENSE RES
Amb el pas del temps anem perdent coses del cos, que abans teníem.
També van apagant-se i fent-se vella la memòria.
Els cabells van caent a part també de fer-se blans.
També es torna pel temps més dèbil.
El cos va perdent força i bellesa.
Els peuses fan torpes i van deformant-se.
Vas perdent força i allò que abans no costava d’alçar en l’edat quasi no podem.
Aquest temps ni s’assemblen a l’ahir, i a voltes vols dir alguna cosa i no te’n recordes de les paraules exactes.
La fragilitat del cos va perdent-se a poc a poc, i també va desapareixent.
En la pell ixen taques, però el més mal escuant se’n va el brill i la textura amb la nostra fràgil pell.
Mentre a voltes, veig figures sense rostre, que no puc saber qui són, però el cor em recorda que no hem de preocupar-nos per res, perquè tot acaba, en un efímer record.》@.@.@.

QUAN EL DIA SOMRIU

《 Quan el dia es desperta amb una bonica sonoritza daura,
i el sol comença a despertar la terra que estava adormida amb la seua calor.
Els ocells canten la seua cançó,
i tot respira pau i emoció.

L’aire perfuma jardins i desperts somnis,
els núvols descansen, blancs i contents.
Hui el món brilla, net i seré.
Com una dolsa abraçada d’efecte.

Que res no ens lleve el somriure ni la calma de l’ànima,
que el sol ens il·lumine, i ens òmpliga el dia de pau.
Perquè pot haver-hi dies, com aquest, tan bonics.
També podem estat nosaltres ben contens en rebre aquest bonic regal del cel.》@.@.@.

El PAS DEL TEMPS
《El temps camina sense mirar cap enrere, perquè mirar cap arrere no li interesà.
Passa entre les persones deixant güelles i empremtes suaus, deixa’t històries tristes i també boniques.
El pas del temps ens porta somriures, i també ens fa madurar, amb el seu silenci guarda tot allò que està passant
El temps no demana permís, no espera ningú, va soltant promeses, que a voltes no pot complir, esborra els paisatges que li molesten.
De vegades consola, de vegades castiga, el seu pas lleuger seguirà per què mai no acabarà.
Però asta en el seu fluir, les persones trobem sentit, perquè tot envelleix, menys tot allò que ja tenim viscut.@.@.@

ÉL NOSTRE ABRÀS NO TÉ PREU

《Quan tens ganes del fet que algú t’abrase i no tens a ningú prop, no ta pura nia remei per atot.
Encara que estigués en companya i necessiten una abraçada i altra persona no tinga ganes d’abrasar-te no t’amoïnes que tens el remei
En les abraçades passa que si tens moltes ganes de rebre una abraçada, si el que està en tu note ganes d’abraçar, sempre tindràs la més verdadera de les abraçades la més verdadera és la teua.
Encara que no és el mateix que el donen un abraç quan naix del cor, que poder abrasar-te tu mateix, sempre tens el consol d’un braç que ens podem donar nosaltres en totes la nostra força i sense demanar-lo a ningú.
Sempre tindrem la nostra verdadera i càlida abraçada.》@.@.@.

VOLAREN ELS ANYS

《Se n’anaren els anys… I ni tan sols em vaig adonar del moment exacte en què va passar.
Ahir semblava tenir forces infinites, podia treballar tot el dia, atendre la casa, cuidar els fills i encara quedava energia per escoltar els problemes de les meues clientes.
Avui ja no és res igual, El cos comença a reclamar, els genolls fan mal en baixar les escales, els passos són més lents.
El temps ens llevara agilitat, però ens ensenya que el més important no és córrer, sinó gaudir d’aquest trajecte anomenat VIDA.
Que les cicatrius són històries, que en silencis també parlen, i que la Vida no es mesura en allò que hem aconseguit, sinó en allò que hem viscut.
Se’m van volant els anys, però ací continue seguiré mentre Déu em done força per estar alguns anys més.
Perquè, encara que el cos està canviant també, mai ningú podrà esborrar el que he estimat, el que he després i tot el que encara em queda per dependre en aquesta vida.》@.@.@

ONES DE FERRO

《 Colpeja de vegades en la barca de la vida unes dures i dolentes ones de ferro, que fan que la barca baixa a la deriva.

Repetits colps de dolor enmig de tempestes de ferro impassibles, isempre hem de mantenir fort el timó, perquè la tempesta també té un fi, i hem de saber parar aixes fortes envestides produïdes pel vent de la vida.

Si sabem com girar la barca, i les seues veles blanques, hem de tindre clar com hem de sostindre el màstil, fins que la mar pare d’afectar-nos.

Sabem que algun dia podrem en eixes ones de ferro, i es convertiran altra vega, en aquella espuma blanca sala, amb el seu mar blau i deixara de danyar mos l’ànima.

Convertint-se en una bonica llum d’una nova alba, que sempre arriba darrere de cada tempesta convertir-se en unes boniques ones d’espuma blanca en pau i tranquil·litat en la nostra vida 》@.@