《Ara mateix tinc ganes de plorar. Tinc ganes de plorar, està por que no és només meua és de tots. On venen aquests, virus on van. Carrers tots deserts. Les estanteries dels supermercats buides. Tinc ganes de plorar aquell estat desert que amenaça por, pànic, terror i incertesa. Tinc la necessitat de parar sense haver-ho triat. Sense saber molt bé el perquè fa sols uns dies gaudíem de la llibertat. De passejar, de riure, i plorar al nostre gust. Sense que cap “corona virus:, que es crega amb el dret sobre la meua vida. Tinc ganes de plorar les escoles tancades els parcs buits. Tinc ganes de plorar de veure aquesta guerra que ens converteix en enemics microscòpics.
Tinc por aquest núvol que amenaça una tempesta que ningú veu però tots esperen. Tinc ganes de plorar al que sembla una pel·lícula de ciència-ficció, feta realitat. Però no la nostra realitat. Tinc gana de plorar de veure alguns
comportaments humans, que no saben comportar-se, d’alguns com si fos la llei de la selva, o tu o jo. Tinc por de tot allò que no es veu, aquella realitat oculta que a tots n’espanta. Com si fos la mirà dels prestidigitadors que ens confonen. No em toques. No em tusses. No vingues a la meua comunitat. No vingues als meus hospitals. No vingues a casa meua. No et menges el meu menjar. No ten portes els meus rotllos de paper higiènic. No em contamines. Tinc ganes de plorar a aquest virus tòxic i tinc por de morir de por. Tindria ganes de què plorem tots, però d’alegria i d’esperança Perquè, sempre, Sarrià una bona solució》 @.@.@.
《 Els records, tenen el seu propi idioma, la Seua pròpia textura, la Seua pròpia melodia secreta, la Seua pròpia arqueologia i les Seues pròpies limitacions. Depén de nosaltres rescatar i impedir que es converteix en alguna cosa barata, trivial o estèril. Recordar signifique donar una. Dimensió ètica a Tots els esforços i l’aspiració. Que tanta volta hem somiat, a la nostra curta o llarga vida. Però hem de recordar sempre. Que un somni sempre serà un somni 》@.@.@.
《Estàva en la meua tenda, Modes Àngela.
Ho recorde com si fos ara mateix.
Entra una dona ja major, vestida tota de negre.
Em diu. ¿Saps qui sóc?
Jo ensequida li conteste.!
SÍ, és la tia Carmen, va ser molt amiga de ma mare!!! (M’has conegut!!! Sóc CARMEN LA GARRILLA mai t’he comprat res, tan amiga que vàrem ser, ta mare i jo)
No passa res tia CARMEN li Vaix contestar!!, ¿però tens coses per a la meva edad.
Tinc calces, camisons, vestits Etc. Trec un vestit negre camiser, i em diu.(que pesar tinc de no haver vingut abans.
¿Se’l vol provar?
(!!! Clar, és el meu gust, el que em posaria i necessite!!)
Pase al provador a voresel.!!
Mentre jo baix seguir atenent a dues persones més. Però a l’estoneta, la veig a la porta del provador, esperant per poder entrar.
M’acoste i li dic!!
Entre tia Carmen.!!
(És que hi ha una dona dins, ara quan isca entraré jo)
Veig que estava parada mirant el mirall i no es va conéixer, pensant que era una persona que estava dins del provador, estava esperant que eixirà per poder entrar ella.
Passe, la de l’espill és vosté tia CARMEN !!.
Es va riure i em va dir.
(Que trist és fer-se vell, no
aprofitem per a res.)
Em van desfer el cor les seues paraules.!!
Vaig fer un bes com si fos ma mare i la vaig ajudar a provar-se, el vestit.
Mai no he pogut oblidar aquell dia. He pensat molt en aquella anècdota de la tia CARMEN l’amiga de la meua MARE.
Moltes voltes he pensat en aquesta anècdota.
He pogut comprendre, moltes de les coses que em passen ARA 》@.@.@.
《 Per començar a cultivar el teu amor per a tu, has d’afinar la teua ment amb el teu cor, començant per reconéixer-te i estar orgullosa de tu mateix, enamorant de tu. Aquest pas t’ajudarà a alliberarte de tot allò que no és bo per a tu, siguen persones, coses o situacions, creences o idees que altres vulguen inserir en la teua ment. Tot allò que d’alguna manera què s’allunya de tu mateix i de la teua essència, alguns pensaran que és egoisme, però aviat et dona’n tin en compte de què es tot l’amor que sents per tu. D’aquesta manera començaràs a treballar pels teus somnis i no pels d’altres. T’adonaràs que ningú pot estimar-te com et vols tu. També comprendràs que la veritable felicitat no depén del que és extern, o no pots controlar, sinó que només neix i està sòl, dins tu 》@.@.@.
《 Avui estic en plena foscor. Serà que estic, en el camí d’aquella llum que no puc ni veure, mentre batega el meu cor com si estigués sense vida?O només són paraules, i sentiments, que estan dins de mi, com una simple quimera absurda, plena de sentiments foscos.! Són com roses sense pètals!!! Serà una metàfora, als meus pensaments, als meus escrits, que cada vega es tornen més tristos, perquè de vegades percep la vida amb tristesa, i malenconia. !!O Son els meus ulls que no deixen de plorar fredes llàgrimes, en aquestes fosques nits de soledat, que vegades Senç que s’apropen fins a tal grau, que em sent, com si veiés un cel ple d’estrelles sense llum, sense brilló, però sí que les puc veure plorar com també ploren els meus sentiments. Per tantes injustícies, que veuen els meus ulls què no m’atrevisc ni de pensar》@.@.@.
《 Quan veges caure al teu enemic, no et burles. Quant el teu enemic tope, no t’alegres. La teua alegria et corromperá. més tard. El teu ego t’enganyara perquè penses que tu ets diferent, però el teu desti serà com el de l’altre. El que s’alegra pel dolor d’altres és enemic de tots. Tot el que tenim és el dia present i el moment present, aprofitem-ho.
Demà serà un món completament nou i diferent 》@.@.@.
《 Estic aprenent a no agafar-me res seriosament ni personal, del que diguen altres persones de mi, és un reflex de la seua realitat, no de la meua, és un reflex del seu caràcter, no del meu, és un reflex de la seua forma de ser, i un reflex de la seua forma d’actuar, no de la meua. Per tant més enllà de la història i de les vides sense pena ni glòria, d’altra gent sense honor ni suport.
Però sempre guardaré i admiraré qui s’atreveix a escriure el seu millor pensament.I respectaré sempre a qui viu amb les ales de l’ànima desplegades al vent, per poder viure la teu, bonica, VIDA 》@.@.@.
《Avui precisament em adonat que no et volia, potser em resulta fàcil dir-ho perquè ho vaig estar repetint tot el dia, però admet que si et vaig voler uns anys enrere, ens equivoquem tots dos, al meu entendre volia dir “ho sent”, però et Digué. “Ja no t’estime” Semblava un acudit l’amor que ens teníem, era tan fals per convertir-se en alguna cosa veritable però “ja no t’estime” avui em vaig adonar que el que vaig sentir ja no ho sent, potser algun dia si hi va haver sentiments, però no van ser els més indicats. Ja només, em vaig adonar que no sent més res per tu, ja no vull veure’t en el dia, i menys en les nits ja em vaig cansar de vetllar els teus somnis, el meu cor es va quedar en coma, és millor així, les ferides no sagnen, no t’estime, però encara em preocupes, ja no et vull, vaig aprendre a treure’t de mi, però segueix pertorbant la meua vida els teus sentiments. Escolta el que sols vull dir-te, no m’importa que no estigues, o que un amor et porte lluny d’aquí, només tenim una vida, i per això no hauríem de malgastar, així, cap dels dos era feliç, admet-, i dóna’m la raó, “ja no t’estime” perquè només ens féiem mal, tot i que admet que moltes vegades vam ser feliços. La meua ment deixe de pensar en tu, però dels meus ulls les llàgrimes no paren de sortir, “ja no t’estime” i desitge que la distància ens separe, el més lluny possible, emporta’t amb tu el meu desamor i de tu només algun record. A més, has de comprendre que “ja no t’estime》@.@.@.
《 Camina de la mà sobre la vida, no davant d’ella ni darrere. Deixa que les coses vinguen com han de vindre, no digues res, ni vulgues, detenir al destí que tens escrit. Només espera tranquil, i accepta-tal com ve. No ten fades per res, ni per ningú, procura estar en pau dins la pau, i no el perques per ningú. Només embolica’t en ella i estimula, això sí, mai deixes d’estimar als que t’estimen, sinó, Eures podries perdre llavors el més valuós de la teua existència i el real sentit de la teua felicitat, completa. Si mirem l’art, a vegades ens enganya i ens tranquil·litza, ens fan veure el món, tal com els artistes voldrien que fora.
Sabem que el silenci és infinit, igual que el moviment, que no té límit, els límits només el tenen les persones i les paraules.
Si sabem conservar la facultat, de veure el bonic. Diuen que no envellirem tant de presa》@.@.@.
