《Quan estem bais deixe bonic se’l, la lluna, el sòl, les estrelles, i eixe cel de vegades és ple de núvols grisos i foscos, altres enlluernadores, de vegades són blaus, tallats com safirs o turqueses, Altres voltes modelats sota no sé quin tipus de sofres infernals, amb trons i llampecs. Altres vegades en un dol que ens crema els sentins,i esns crema els ulls, està deixat mos sense poder veure res,; Vivim bais aquest cel que són com colades de roba blanques de metall i vidre, s’han fusionat, on de vegades es despleguen radiants i tòrrids rajos solars que abracen la pell i les ments, fins a tal punt que no deixar veure la realitat ,què moltes voltes és molt millor no veure-la.i seguir somiant en preciosos somnis impossibles. Però sempre baix deixe cel quan està tot

estrellat.》@.@.@.

《Si dius” t’estranye”, i l’altre el mateix no sent, l’energia es perd.
Si fas una abraçada molt forta, i l’altre no el sosté, l’energia es perd.
Si cuines alguna cosa rica -en compartir-lo amb amor- l’altre no ho veu ni ho agraeix, l’energia es perd.
Si vols expressar-te amorosament- i l’altre no et comprén, l’energia es perd.
L’energia ha de fluir lliurement, com una espiral ascendent, en tant, si això fora hi hauria un malbaratament energètic i el més evident serà que et sentes trist, cansat i impotent.
Si tu pretens ajudar, i l’altre i ajudar-se no vol, l’energia es perd.
Per tant procura sempre envoltar d’éssers amb ànima pura, éssers que et recorden la teua innocència, que et permeten ser tu mateix. Éssers que sàpiguen el que vals i reflectisquen la llum que sempre portes damunt, i estàs disposta repartir en les persones que estimes i taste mem.》@.@.@.

《Si vols conquistar, A UNA DONA. t’adverteix que a les dones no els agraden els amors covards ni les preguntes ximples, que si entres, en cada un dels pensaments que entres directe. Que les dones ja estan Fartes d’excuses i de persones que pensen que això de voler és un joc. Que si alguna cosa està estrop eixa estira, o se Substitueix com si els sentiments es tractaran de simples joguets d’una botiga de records. Les dones, no som ximples, però si has de triar entre un grapat d’opcions, potser et convé millor quedar-te amb alguna que pense com vosaltres. Sincerament no interessa lluitar per l’atenció de ningú. No ho prengueu malament, però he arribat a l’edat, en la qual no crec en això de tanta llibertat. No és fàcil així que si no he aconseguit moure’t una mica, el cor, millor passem de llarg i deixes de forçar les coses com quinze anyers a l’hora del pati de la classe. És Molt trist estar esperant tot el dia la resposta d’un missatge, com si fos d’un altre món regalar-li un parell de minuts a la persona que té, cor i cap. No, les dones no estem boges; però sempre este la idea, que està bé sentir-se estima en aquests temps, sorprén veure que no ja ningú que envia cartes o dedica poemes on els petits detalls estan en extinció i les promeses només es diuen per, obtenir alguna cosa i van deixar de complir-se. Així que, per favor, si vas a buscar, a una dona vés amb la primavera a les mans, amb les ganes ben grans i posades, les pors per terra, Perquè així ens varen ensenyar a estimar i així espera-la majoria de dones que les estimen.》

《Hi ha una cosa que vull dir sobre alguns homes. Quan poseu una foto vostra seminua a Facebook, fent un posat sexy, mostrant els pits o com veiem en algunes fotos mostrant les cuixes o altra part del cos, seductora el que provoquen i, l’únic que fas és que les persones tinguen desig sexual per tu. Sé que esteu tan emocionades amb els 500 Ma grada, 120 comentaris i els innombrables missatges privats! Que vas voler publicar cada vegada més fotos per sentir-te cada vegada més alaga. Però hi ha una cosa important, que necessiteu saber: En realitat aquest tipus d’home que els agrada, eixe tipus de fotos. Solen ser els que comenten o envien missatges privats. Tot el que ells volen és fer-te servir i després llençar-la a les escombraries, per parlar clar cap d’ells vos portaria a casa seua per ser la seua esposa, creu teu, per als hòmens, són només que una nena bonica que programà i què busca de popularitat barata al Facebook. Els homes rics els que tenen el que podeu buscar “diners” o els pobres, admiren a les dones que es vesteixen amb decència i es respecten. Una vestimenta decent que no revela molt el seu cos, els porta a estimar i a respectar, Això ens diu que ets una dona que es respectà, i que algú es portaria a casa per ser la seua esposa i mare. Això els diu que ella va ser criada amb principis morals i els dóna detalls del seu bon historial familiar. Ells no es preocupen molt del maquillatge ni el pentinat, una dona digna de proposar matrimoni sempre es distingeix, no importa com. Valora el teu cos, recorda que per trobar diamants cal furgar molt fons, Respecta’t, i un veritable home et respectara d’una manera o altra. Però obtindràs molt de respecte: Dona, no mostres el teu cos a Facebook, no saps que classes de persones, veuen les teues coses, si tu hi ha eres bonica, no necessites fotos, ni mostrar tant, això és vulgar i fora de lloc, conquesta amb la teua simpatia, amb la teua educació i en la teua somriure, Fes-te valdre com una veritable dona 》@.@.@.

《Què lamentes COR, estàs esperant sentir els crits del silenci ?

Els moments passen, els anhels se’n van i es queden sotmesos al cant del desconsol i l’esperança. Les idees de vida, van perdent-se per la pesarosa càrrega del que no entén l’amor sense desamor. Serà que ha de ser així, passar pel desaire i el desconsol abans d’arribar a la glòria i els èxtasis i com ser i poder fer feliç als altres.
La nostra existència sol moure’s entre el voler i no poder, o el no vull encara que puc.

NO COR, n’hi ha prou de laments i desbarats, la vida és nostra, com són de nosaltres les decisions ja preses.i també les conseqüències
Què lamentes COR, la resposta és resss, perquè tot està aconseguit, tens tot el que tens, només has d’apreciar a sentir-ho. I saber tot allò que puga fer que sigues feliç. En aquesta meravellosa de vegades complicada VIDA》

@.@.@.

《M’agrada aquella gent que és bonica de cor, valenta d’esperit la que somia . M’encanta la gent amable, la senzilla, la real . La humil i l’educa, l’expressiva la sincera. La gent que va directa al cor. Que encara que vaixa per les rames, va segura i directa, és la que prem el gatell sense por i no sap ni disparar.
Aquella que sap dir-te amb tan sols una mirà, que la vida no et mossega, si no li volteges la cara tu abans. Aquella gent que va aprendre a riure mentre per dins plora a riallades, Aquesta gent que sap com donar-te un bon consell . Aquesta gent és preciosa, és valenta i somiadora, té el cor ple d’or per repartir, si algú li falta. Aquesta gent és la gent, que volem tindre prop, la que il·lumina i millora l’existència. Aquesta gent és la que ens agrada, gent que t’atrapa i t’enamora per A SEMPRE 》@.@.@.

《Aquest conte comença en un poble, de la VALLDIGNA , menut, rodat de montanes. Com en mots pobles. Els professors de l’escola, solien. Comentar els problemes que tenien els xiquets en les classes. Tots els professors pensaren el mateix d’aquest problema. Que els chiquets no estudiaven, no tenien respecte, que anaven tard a les classes i deien mentides. En eixe moment una mestra que li deien “Joana” va dir. Voleu que provem la idea que acabe de pensar. Els seus companys es posaren prompte de cort.!!, De provar no costa res!! Hem de dir, que darrere les muntanyes ja un tresor amagat i que eixe tresor és de tots. Que és mot difícil el fet de poder arribar a ell, però si feu el que vols diguem serà de vosaltres.
Els chiquets i chiquetes havien de ser puntuals. Estudiar cada dia. Fer els deures. No dir mentides, portar-se bé en els pares, iaios.i anar a l’escola cada dia i saber-se els llisons. Els chiquets eu comentaren en casa en els pares. Quan els pares començaren a veure els Canvis. I la il·lusió que tenien els chiquets des que sabien que el tresor amagat en la muntanya era de tots. Els Chiquets Canviaren en tot.
En passar uns dies, els pares digueren. ¿Perquè no anem nosaltres a buscar eixa tesor?, pensant que eu sabrien repartir millor que els chiquets. Es posaren ensequida tots d’acord, però començaren a discutir la gent major. Així es vivia en aquell poble en l’elusió, d’eixe tresor que sabien els mestres on estava. Els pares no paraven, insistint, a disputant, i debatent, per saber on estaria eixe tresor.
Cada vegada amb més, ganes de saber on estaria. Un deia: “Ha de ser aquí”. Un altre: “Allà”. L’altre déu ser mentida? I no paraven de discutir. Però els mestres digueren als chiquets que algun dia seria dels si sequien així. Perquè el tresor és per atots.I en cas contrari, aniria afonense a poc a poc profundament en la terra, i no seria mai per a ningú del poble. Així vivia aquell poble, en la il·lusió de poder tindre eixe tresor. Passaren els anys i aquells chiquets és convertir en chics i chiques que començaven anar a la universitat.i començaren a comprendre que volia dir D.”Joana“ aquella mestra que els va dir, el del tresor darrere de la muntanya.i que Hera per a tots.I en eixos moments comprengueren que el tresor el portaven ells en l’educació que havien rebut d’aquells mestres que saberen inculcar-los quan foren menuts perquè estudiaren. Perquè els pares no foren capaç de comprendre, però el xiquets SÍ. Acabaren, set. Meixes adbogats. Dentistes. Músics. Perits. Etz. Però sobretot comprendre com ser unes bones persones》@.@.@.

《Un dia qualsevol, un de tants joves, que estan passant misèries lluny del seu poble, treballant en qualsevol lloc, sense la seua família. Un d’ells, tornava a casa en la il·lusió de tornar a veure els seus estimats pares i el seu, volgut AMOR. Eixe jove, en una nit de ràfegues de vent i pluja, tornava al seu poble, en moltes ganes d’arribar a casa, molt entrar la nit, s’escolta un xiulet, lluny. El tren està fent el seu últim recorregut. El xic venia amb passos lents. Arribà al parador del tren una mica cansat, amb dolor i fred. Avien molt pocs passatgers al tren. Ell va entrar al vagó. La seua mirada perduda, i cansà, tot sent un jove d’uns 20 anys, busca un racó on poder-se asseure.
Xiulà el tren, es posà en marxa de nou, en aquest día tan tomentós i desagradable. Després d’unes quantes hores, una veu digué: última estació. I va tornar a dir, última estació. El revisor va pegar una mirada per veure si algú s’havia quedat adormit.Al trobar i veure el jove, es va acostar a ell. El jove sospirà de forma tranquil·la, perquè Hera el seu últim sospire i alé, i va exclamar, sense poder ni obrir els ulls “Perdona però no he pogut arribar abans, a veure’t amor” Recordant en eixos moments, als seus pares i al seu volgut AMOR. Estava quasi en casa, ja és distíquia les cases del seu poble SIMAT. Pensava en el seu AMOR, quan la veia arribar hi ha eixos balls en la font gran, i tots eixos moments de festa, que encara es quedava per viure.
Allí, al tren, va faltar el jove. Portava una ferida al costat, prop del cor. Una ferida que no va fer possible que els seus somnis es pogueren complir, que mai, es podrien realitzar. Aquelles promeses que s’havien fet els dos, i que mai es complirien, per què mai podrien tornar a veure’s, encara que fos per última volta, en el seu volgut amor de joventut 》@.@.@.

《Abans en els pobles s’aprofitava tot, no es malgastava res del poc que tenien aleshores. No tenien nevera a les cases, però feien servir els pous de l’aigua, com neveres i així poder conservar tots els aliments. Els residus de les fruites i verdures, se’ls donaven a menjar als animals de corral.((Solien tenir en GAIREBÉ TOTES LES CASES)) El menjar que de vegades sobrava la donaven als animals de companyia. Quan es feien les matances dels animals de corral, S’aprofitava tot … Les pells de conill, i les plomes de les aus, per fer (truqués)… 3 pells de conill … Ja seques … Et donaven un paquet de llumins …. També es canviaven les robes velles … O siga els … (DRAPS) … 3 Kos. De draps … Et donaven un got … O un càntir petit … El senyor drapaire … Com li deien … Passava cada setmana, pels carrers del poble veure les faltes que tenien els veïns … Portava un carro ple de trastos … La llana de les ovelles … S’aprofitava per a fer vànoves i matalassos. Per dormir … Les plomes petites de les aus.es gastaven per fer almohades coixins. Es confeccionaven els vestits a mida …… doncs avien modistes que anaven per les cases cosint, en totes havia màquina de cosir, també hi havia SASTRES …. que confeccionaven els vestits dels homes solia ser. PER A LES GRANS OCASIONS També hi havia … Llanderes.. I paraigüers … Que arreglaven els paraigües, quan es trencaven! Quan pense en aquesta forma de vida dels meus avis i dels meus pares, em pose les mans al cap ….. i pense que tindríem que donant les gràcies a cada moment del dia.I saber apreciar tot el que tenim ara…. Però sobretot hauríem de pensar en com seguir conservant aquest benestar que tenim 》@.@.@.

《Carrer del sol n.1 allí vaig nàixer un 23 de matx, no importa de quin any. En una casa d’aquella època, cases pintades en calç blanca com el sol, en què el guarda pols, de les cases solien pintar de gris. En els mesos d’estiu, els dies en què el sol des del cel mirava i llepava amb la llengua el blanc i gris de les façanes, en eixes teulades de teules vermelloses i arquejades, en els hiverns en eixes rosades blanques de matinades que veiés quant t’alçaves i ta soma vers per al finestró, quant ens despertaven les mares per anar a l’escola, en aquell fred que feia als matins d’hiverns, ja teníem preparats, uns pots de llanda, plens de brases que ens posaven les mares abans d’eixir de casa, jo esperara va a la meua amiga Gloria, en les orelles i les mans gelades.no teníem guant per calfar-les.
Teníem una cartera en què sempre portava un quadern petit, una llibreta, en què dibuixàvem llegirem i eu feia quasi tot.
Avui enyore el meu carrer del sol, ample i solejat. En el riu vaca per davant Hera el primer que veia quan mallava de dormir i la muntanya del toro. Que envolta el poble de Simat. Amb eixes cases, de les portes de fusta tosca i esquerdades. En panís i claus grans i rovellades Enyore aquells anys i sent la nostàlgia, furgant en els records de la meua perduda infància. En què la gent era noblement propera, que els sobrava tot; sense tenir gairebé res》@.@.@.