《 Els sentiments quan venen del cor, per estimar, per on passen van sembrant camps, obrint muralles, despertant sentiments en tots els sentits, és com les roses quan neixen entre el blat, i van dibuixant de colors els camps i els camins.
Quan la lluna està encara un poc adormida, es desperta mirant els camps i jardins, mentre algun pollastre canta, les plantes es balancegen, el canyar, diu asta demà a la nit, ja acabada. Arriben les primeres llums de l’alba, que donen vida a tot, i tot si il·lumina, em fa pensar en el que és bonic, i pense en la vida, jo voldria poder retenir-la per sempre, però això no pot ser, però quan escric, pareix que allargue un poc més, aquesta bonica il·lusió.》
@.@.@.

《 Quan la pluja cau suau pareix que parla, al so de la música quan les gotes cauen del cel i somriuen en arribar a la terra.
Els meus ulls gaudeixen d’aquells matins plujosos admirant la força que brolla de dalt, amb aquest blanc i gris d’aquells núvols que per a mi són moments sublims, plens de bellesa de la mare natura, que ens demostra el poder de Déu és el lliurament del seu amor als humans.
La pluja cau en dies freds o càlids agraint l’ambient i deixant que brolle la vida en harmonia en la nostra alegria i necessitat.》

@.@.@.

《 Tinc moltes coses escrites, però no sé el que tinc, ja que al final, és del temps, qui seu queda TOT.

Tinc mil històries, que he viscut plenes de sentiments, mil llunes de colors, mil sols de foc, que al llarg de la vida, jo he viscut.

Tinc tantes coses, que no sé el que tinc, estan guardades al mar dels meus pensaments, les escric a les nits i les llance durant el dia sempre als quatre vents.

Perquè aquest vell temps no les porte a l’oblit, ni es converteixen en pols, per això les estic escrivint, amb tota la il·lusió, en tota la constància, i en tot el meu amor
@.@.@.

《 Vaig escriure un poema i se’m va esborrar, em quedo la idea però el poema no,vaig poder trobar, ho vaig intentar pero vaser un esforç inútil, no va aparèixer mai, no importa un altre escriuré, en ell explica els meus

sentiments.

Vaig escriure un poema i se’m va esborrar, on estan les paraules i les frases que vaig escriure, perquè no pare de pensar.

Em diu la il·lusió.

¿On és la font de la teva inspiració?, on estan aquelles paraules plenes de alegría i també de raó.

Vaig escriure un poema i se’m va esborrar, confósa tracte de trobar-lo amb el llenguatge de l’ànima que és la senda on reposen les lletres i els verbs al costat de l’univers on es creen. uns bonics i bells pensaments.》@.@.@.

《 On és la meua joventut?, què va ser d’ella, la seua absència es fa present al pas dels anys. Pense en el temps que va durar, mentre el temps se l’emportava a poc a poc per sempre. On te’n vas anar?

Tanque els ulls per buscar-la dins de mi, però no la trobe ni en els meus pensaments ni dins dels meus somnis. Ja vaig entrar en el món dels grans, en moltes ganes de continuar aprenent i buscant com omplir la meua ment.

Però m’he adonat conte que la joventut va ser la broma del temps, entre llàgrimes mire al cel, resigna i sabent que mai tornarà, he començat una vida diferent, però continuaré caminant, amb unes noves idees plenes d’il·lusions i llibertat.》@.@.@.

《 Confie en la meua ombra, la que sempre em persegueix la que mai no m’abandona, és la que insistentment ve darrere meu, donant misteri a la meua vida, i en la seua constància sap que per a ella no existeix ni el temps ni el destí. Perquè quan més baixa d’aquesta vida, ella també vindrà darrere de mi》

@.@.@.

《 Pensant en els meus somnis em vaig quedar dormida, però en la sensació d’haver complit aquest dia la meua missió.

Escrit, a les estrelles, hi ha una bonica nit, a l’ànima i al cor, vaig escriure als espais que neixen del cel.
Vaig escriure històries que omplin el buit de l’ànima.
Vaig escriure al mar, i els paisatges més bonics, també vaig escriure vivències de la vida.
Crec que tinc molta sort, encara d’escriure i estar viva. Escrits als anys, al destí i als meus somnis adormits, i a pensaments que no en parlen d’oblits
Pensant en els meus somnis em quede dormida.》@.@.@.

《 Puc escoltar silencis, aquells silencis que em parlen i tenen la força d’aquella aroma que no s’oblida mai.

Puc entendre la mirada que em parla de secrets i em diu el que vull escoltar a través dels ulls quant aquests volen.

Puc entendre alguns gestos que es mouen i corren com un riu cabalós cridant alguns pensaments plens d’amor i goig.

Puc escoltar aquells moments del temps que m’omplin de preguntes i que omplin la meua vida i el meu món de bonics records.》@.@.@.

《 Perquè te n’anares tan aviat a penes obrir les maletes on guardaves la teua vida i les teues il·lusions.

Tot just quan l’alba el somreia i les roses del teu jardí, t’ensenyaven la seua alegria per donar força a la teua vida.

Quan, mire les palomes voletejant, em parlen d’aquella bonica flor que sense dir adeu va marxar.

Perquè no em vas avisar i em vas dir
que la teua estança seria passatgera, i la teua vida tan curta i efímera.

Perquè ten anares tan ràpida si entre el laberint dels teus somnis, només pensaves a satisfer el teu món de somnis.

Pel fet que te’n vas anar, si només et vaig viure un instant que va ser molt bonic, però tan sols fou un moment.》@.@.@ .

《 LLÀGRIMES que cauen damunt la terra per amor, no es perden mai, perquè la terra les porta fins als rius i els rius les porten cap a la mar, es fondran amb les ones, aquestes onades braves d’espuma blanca, que sempre vives estan, són viatgeres del mar, que sempre il·luminades van, bais aquella lluna plena, que mai les abandonarà. Asta que algun dia arriben a la blanca arena, i tornen de nou a tocar la terra. Perquè les llàgrimes que damunt la terra cauen per amor, mai moriran per què són eternes
@.@.@.