《 On apareixen les màscares s’amaga la realitat,
i els sentits cauen al buit mentre les paraules parlen sense dir res.
On apareix la màscara
s’amaga la veritat,
es tanque els pensaments
bla, bla, bla, paraula
soltes que s’emporta el vent.
On apareix una màscara
emmudixen les cares
s’esborren els moments
perquè tot el que hem dit és buit.
On apareix la màscara
es dissolen les idees
cadascu exposa amagant la realitat
i el seu límit de raó és que al final…
Mai s’entén ni diuen res》@. @.@ .
《 Mirem, però no sabem veure les coses.
Som secs que veient no podem veure.
Però el camí de la vida, ens fa veure, moltes coses.
Pel camí, s’aprén
Que ser alt, no és haver crescut molt.
Que ni mirant, veus allò que vols veure.
Que escoltar, no és només poder sentir.
Per poder lamentar-nos no cal plorar.
Ni per anar més en lluny, no tens per què córrer.
Pel camí s’aprén
Que caminar sol, no és estar en soledat.
Que acovardir-se, i espantar-se alguna vegada, no és ser cap covard.
Encara que ensenyes el teu somriure, no vol dir que sempre, sigues feliç.
Pel camí s’aprén
Que un somni bonic, d’amor pot obrir-se com flor, que aquesta flor de vegades mor, però si dura poc, és tot aroma, color, Il·lusió, és viure.
En el camí s’aprén
Que l’ésser humà no vol ser humild la humanitat te aquesta qualitat, de confondre i donar moltes voltes a un problema arta trobar la solució.
No és el mateix servir, que ser un bon servidor》
@.@.@
《 Un somni es pot despertar i estar en altres somnis, incita la creació i deixa anar les idees, només tu poses limitació a allò que pot ser un poema que surt d’un somni quan es desperta. Només és qüestió d’agarrar la cursa i deixar de banda la pressió per poder mirar cap al futur no deixar-se guanyar pel fracàs és l’única manera d’arribar al més alt, abans de caure.
Quan Un somni desperta un altre somni Surten idees inexplicables, on el pensament és clar la mirada és neta com mirar per la finestra i veure el multicolor de la vida, on sobren les portes per poder triar un futur millor》
《 Quan s’allunya la passió després de tota una vida Quan sense esperar. Es va desfent després de cada hivern que passa en la vida.
On està aquella passió que un dia va ser nostra. Fa cinquanta-sis anys ens casàrem i signàrem un paper de compromís aquell que ens donava tranquil·litat.
On està aquella passió, on la barca del record fa temps se la va en portar i només queden els records, que sempre quedaran aquella passió ara és d’una altra manera.
És, efecte, estima. Amistat, comprensió i necessitat d’acabar la vida JUNTS, com començarem tan jóvens, i després poder continuar en una altra vida sempre junts》
¿Que pensarà la meua veu quan escric, i veu que no la necessite per poder comunicar-me?
Ella quan vol s’amaga entre els meus dits, perquè sap el, beneficie que té de poder, veurem i no haver d’escoltar-se.
Quan vol, en permet grans moments de silenci, i pau, em deixa a soles, amb els meus pensaments discutint en mi mateix.
¿Que pensarà la veu, quan està calla com un t’estic, que ma companya en els silencis que mai parlen perquè estan perduts en mi.?
La veu, en murmura!!!
Tranquil·la, estàs en la teua companya, i m’observa calla, mentre mira com jo, continue en les meues manies.
Perquè la veu, sap que ella és molt important.
Però també “sap” quan no fa falta perquè a voltes, és prescindible, i sap que és, en els tems que estic escrivint.》
《 Despertar cada matí mirant el mar amb aquesta pau el seu color blau davant de la brisa salada, i el seu aroma únic és Inoblidable.
La raó més gran la tranquil·litat d’aquest mar imatge única, inspiració de la ment que no et canses de mirar de tanta bellesa.
La seua tendresa vigila l’horitzó entre el blanc i el blau, unint al cel amb la bellesa d’aquest grandiós mar en el fet que el pensament s’ompli d’aventura.
Caminar per la sorra que em porta al mar amb força. Apresa per contemplar la seua aigua salada amb un món al seu voltant, on apareixen nous versos》
《 La taronja és el fruit del camp valencià, és un símbol de la nostra terra. La mar, que ens envolta, és font de vida i inspiració. Una combinació de colors i olores que defineixen el nostre territori.
El sol, el mar, la sorra i la vegetació mediterrània creen un paisatge únic i especial. Els tons blaus, verds, grocs i taronges es barregen en un joc de llums i ombres que enamoren als visitants.
Les vides en la terra. Els ocells, els insectes i els animals del camp i la marjal tenen les seues pròpies veus i melodies. La terra parla, canta i ens recorda que som part d’un ecosistema ric i divers.
Els canvis constants de la mar i la sorra creen un paisatge sempre en moviment. Les ones emeten un so tranquil i relaxant, i la sorra és el suport que ens ajuda a caminar i a connectar amb la natura 》
《 Ja molt que contar, i molt més, per escriure, no sé, per on començar, i molt, del que podria avere dit, de vegades el tems, m’ho ha prohibit. Tinc mil històries per escriure, plenes de somnis i sentiments, llunes blanques i blaves, van ballant pels tems, mentre un sol de foc, balla sol, pèl, firmament. Al llarg de la meua vida moltes coses he contat, altres no he pogut escriure, perquè, les he anul·lat, tinc molt per dins, que no sé, ni com eu tinc.
Les guarde en el mar, dels meus pensaments, així les podré treure, quan voldré, i podré llançant-les, quan vulga, als quatre vents. On el vell temps, mai puga anul·lar-les, ni convertir-les en cendra, ni les puguen mai tirar al mar, perquè sempre tindran vida, aquelles lletres, que escrites, en molts sentiments estan, i sempre estaran 》@.@.@.
《 Em convertiré en aire, i així
seré invisible eternament
seré el vent que neix a les muntanyes i recorre el món, el vent serà la meua llar. I estaré sempre viatjant.
Provaré de ser terra.
I podré ser la base dels meus passos que fan realitat els somnis, comptaré els passos que van a tot arreu, i seré el suport d’èxits i fracassos.
Em tornaré també d’aigua i
navegaré solitària
entre l’alba i l’ocàs
estaré en mil rumbs
mil horitzons i destins, en llocs en tots estaran amb mi.
Em faré com la sorra i estaré a la platja, a cada clarejar per veure sortir el sol. A cada vespre per veure la lluna.
I a l’arena on es construeixen castells efímers que després desapareixen
Em faré com el temps i
m’aturaré per veure passar els sentiments
les edats
La infantesa
els silencis
els versos néixer i
la vida créixer.
Però al final
em faré de records. i així podré viure sempre amb ells 》@.@.@.
