《 Així estic, amb tots els meus sentits lliures, sense cadenes i aferrant-me a la meua llibertat. Pintant les meues ales en versos que potser mai arriben al seu destí. Però orgullosa. Perquè m’atrevisc a escriure el que mai es pot emportar el vent. Així vaig, de vegades sense memòria, de vegades amb dolor. Però sempre baix amb l’ànima plena de sentiments que connecten amb el que ni tan sols altres s’atrevirien a sentir, molt menys a compartir. Així vaig, com riu que corre amb un sol sentit. Que té més vida quan s’uneix, en el mar, encara que sense pressa. Sempre serà bonic gaudir del paisatge, d’aquell viatge, dels que arriben per quedar-nos molt de tems, encara que més tard, hem de marxar. Tot és perfecte, tot està controlat així vindrà així, ho sent. Així visc, amb tota la intenció, i amb il·lusió, em sent plena. Sé que un dia el teló baixarà i la funció acabarà, aquest dia hauré de tancar la meua ment i el meu cos per sempre, sé que sempre quedarà alguna cosa meua ací. en la terra 》.
@. @. @.
《 En racons foscos plens de misteris ocults on s’amaguen secrets la penombra és un univers que es divideixen els horitzons incerts.
Poder entrar. Per camins llunyans perduts o pocs transitats
vells i sota pólvores ja oblidades, on militen històries passades, on l’ahir no ha canviat esperant passos de vides que han marxat.
Poder entrar. En els tems que sa feta època veient com van passar vides capvespres i nous dies que es converteixen amb cada nova caiguda, somiant amb etapes prohibides que escapen perquè ja estan desaparegudes.
Entraria. En hiverns i estius D’abans, d’uns clarejar com el de la bellesa de taronja d’un capvespre en allò que va ser o en el que poder ser l’interrogant ha gest de persones i èpoques ja passades》
《 El mar Mediterrani, de blau intens i pur, amb la seua salinitat i la brisa del vent murmuri.ens cridats fent mormulls
La Vallldigna i el seu Monasteri,es mostra en el paisatge costaner, amb la seua bellesa natural i l’aroma a mar i a taronger.
La Valldigna i Simat ens acull amb els seus braços oberts, amb la història en les seues pedres i la gent acollidora i sincera.
El mar i la terra es donen la mà en aquesta terra beneïda, on la vida és un regal i la natura és la nostra millor guia.
Per això, la Valldigna i el Seu Monasteri, tenen una unió màgica que enamora,és un lloc on la vida és més dolça, i on sempre tornaríem sense pensaro.》@.@.@.
《 La flama d’una vela no està mai quieta, va ballant sense parar
jo mentre, busque paraules per poder escriure algun vers,
mentre ella va consumint.
La foscor del moment fa propi el naixement d’idees i pensaments
d’on brollen les lletres i veus que és possible.
Mentre va consumint-se la vela
En eixe silenci Senç la pluja d’una trona que san portat, la llum
Ella és còmplice d’ombres que ballen rodant la vela, prompte apareixen les
paraules justes, mentre la vela es consumeix.
Poc hi ha poc. Van eixint algunes idees llunyanes. Està parant de ploure, busque algunes frases perquè es faça la meua paraula poema, i la vela sense parar de consumir.
La freda nit es cola per les parets i la trona va passant, les lletres arriben sense sentit
la nit, és eterna, escric sense sentit, deixe brollar la ment i la vela, sa consumat.》@.@.@
《 Ell li va escriure mil cartes, que ella mai va contestar. Éren cartes escrites amb amor i faltes d’ortografia. En els laberints de les lletres es perdia cada día. No trobava faltes en les cartes que escrivia. Mai trobava l’error ni si faltaven les comes, o en lloc d’utilitzar la ge posava sempre la jota. I en el mar de les seues paraules naufragava cada día, per aquell amor, que sempre respectava les regles d’ortografia.
Necessitava la zeta per poder abraçar-la. Amb les hacs, que sobraven, seria impossible estimar-la. Enredra’t en l’alfabet, buscava com un boig com dir-li que la volia sense signes de puntuació.
Amb estima, una mestra les cartes li corregia, que mai resposta tenía. Però ella seguia ignorant-lo, i ell, va decidir parlar-li un día. (A la fi, el cap, no parla amb faltes d’ortografia) per fi fent el valent, li va dir que la volia, amb totes les lletres de l’abecedari. Li va prometre estudiar les regles, i comprar-se un diccionari. Ella va acceptar, i els dos junts escriuen des d’aquest día una bonica història d’amor, sense cap falta d’ortografia》@.@.@
《 La flama d’una vela no està mai quieta, va ballant sense parar
jo mentre, busque paraules per poder escriure algun vers,
mentre ella va consumintse.
La foscor del moment fa propi el naixement d’idees i pensaments
d’on brollen les lletres i veus que és possible.
Mentre va consumint-se la vela
En eixe silenci Senç la pluja d’una trona que san portat, la llum
Ella és còmplice d’ombres que ballen rodant la vela, prompte apareixen les
paraules justes, mentre la vela es consumeix.
Poc hi ha poc. Van eixint algunes idees llunyanes. Està parant de ploure, busque algunes frases perquè es faça la meua paraula poema, i la vela sense parar de consumir.
La freda nit es cola per les parets i la trona va passant, les lletres arriben sense sentit
la nit, és eterna, escric sense sentit, deixe brollar la ment i la vela, sa consumat.》
《 El meu món quan vol pot canviar el seu vestit i es posa de gala en el seu vestit de festa la seua disfressa de somriure i el seu paraigua de dolçor en colors i surt a caminar.
Li agrada veure com miren, alguns ulls el miren, morint d’enveja de veure’l feliç
Aleshores jo estic dibuixant primaveres que no apleguen mai, embolicades de tardor, per què ame ma grada veure si puc, com cauen eixes fulles daurades que cauen hi ha l’atonye》@.@.@.
