《 Quan el cos ja no desperte més, i no estiga ací, sempre estarà, amb mi, l’amor que amb tots he compartit.

Les meues lletres polseroses es quedaran per sempre amb vosaltres, encara que només queden els meus records, escrits plens de pols, i de l’oblit.

Quan el meu cos dèbil, estiga ja marxitat, i no estiga en aquest món, les roses de la meua ànima, encara, plena de perfum, buscaran la teua llums.

Potser no tindre més somnis, ni res més escrit, serà, que ja estava tot dit.

Però la meua ànima, tornarà a buscar-te, i aleshores comprendràs, que he sigut qui mes, el va estimar》@.@.@.

《Naixem lliures com el sol, però algunes persones es converteixen en esclaus pels paràsits que passen pel seu camí, enganyant a innocents destruint la seua autoestima i personalitat
i així poder explotar-les i convertir-les en marionetes I en draps d’un sol ús, i tirar-los al fem,
són objectes sense valor al servei dels qui se n’aprofiten d’elles.
Ja no són simples persones, són simplement esclaus enganyats,
Esclaus de la carn, les mentides, L’alcohol la por, i les drogues.
Els seus depredadors ho tenen molt ben estudiat la seua degradació
Són ànimes malvades.
Que, exploten i degraden.
Quan els tirans veuen que la seua obra s’està autodestruint i que
Se’ls escapa de les mans.
Corren fugint com les rates per les clavegueres
en què viuen tota la seua vida, esperant altres víctimes.》

@.@.@.

《 Les aigües transparents
que corren pels rius,
són amors, i passions,
que van quedar en oblit.
Van navegant cap al mar,
per curar-se les ferides,
i així poder començar, en aquest immens mar, i poder trobar l’amor que els va oblidar
Perquè el mar amb els seus braços formats per les ones, sempre estan en llibertat, esperança, i passió, en aquell immens mar que és la mare i l’esperança de la vida i de l’amor.》@.@.@.

《Un dia baix somiar, i a l’altre baix despertar, probablement que encara, dormia, els somnis, hi ha voltes que són, estranys i complicats que el fan patir en silenci, m’agradaria tindre altra classe de somiats, més bonics i alegres, no vull oblidar mai que soc una persona, lliure i alegre, i fa temps, que m’ha ensenyat a volar a soles, encara que siga al compàs que en porte el vent de la vida.
Sempre viure amb alegria i enamora dels meus, perquè la vida és un bonic regal i la viuré en tots els meus sentits. Per què sense sentit no tindria cap d’interés viure》@.@.@.

《Plorava una xiqueta perduda, caminant per un bosc inmens vora d’un riu.

Solitària aquella xiqueta, s’havia adormit somiant, sota l’ombra d’un pi.

Parlant amb els arbres, no sabia, trobar el camí, així, són les coses del destí

Era a prop d’una font, i en menejar les branques d’un arbre sortiren uns ocells de sobte.

Buscava el dia la xiqueta, quan el sol sortia traient els seus raigs per darrere d’aquella immensa muntanya.

Mentrestant aquella xiqueta solitària, anava recol·lectant les flors pel camp perdudes.

Adorable i tendra xiqueta, que a la deriva, va, amb flors a les mans, però a soles caminat.

Camina entre pins i el vent, ella va amb el seu vestit vermell, acostant-se cap a un barranc.

Tro pesava en alguna pedra i seguia caminant, sense parar com ell temps, d’un rellotge d’abans.

Jugava la nena, amaga amb els fantasmes, d’un proper i bonic clarejar.

La xiqueta de sobte va veure el somriure del sol per la finestra, I va mirar el seu llit, i va recordar, que adormida es va quedar.》

@.@.@.

《Tot arriba, i tot passa,
tot té un principi, i un final, són cicles de la vida que no podem parar.

No hi ha principi sense final, ni final sense principi, espot començar, però mai sabem com acabarem.

Per això, es pot saber com és el principi i no poder saber mai, com serà el final.

El temps és el nostre enemic, per no haver sabut explicar abans, allò que ara sabem.

Aquest temps, també té delit, per no explicar mos, els patiments que la vida reparteix.

Mai sabrem com escapar del dolor, que de vegades ens produeix la vida, per no sabrem, quan vindrà.

Encara que tanques les portes amb pany i forrellat, sempre sentiràs els laments, que dins de tu, están.

Mariners de la vida remeu, el vostre veler per bon camí, que alguna volta arribareu, als camins de la llibertat.》

@.@.@.

《 Riure no val dines, és debades, li fa bé al cor; renova la pell i és un bon analgèsic per als dolors de l’ànima, allibera endorfines, aclareix la ment, redueix la pressió i allunya la depressió, riure, ta ajuda a fer bones amistats, entre altres coses.
Recorda que quan sàpigues i aprengues a saber riure de tu mateix, la teua alegria no tindrà fi.
Els que no creuen en la màgia de l’alegria, mai la podran trobar per cap lloc.
Per què sols la tenen, les persones que creuen en ella.
Sense alegria no es pot saber on està la màgia, pot ser ja tard, si encara no la tens, busca-la.
Sense l’alegria sempre sereu persones amb molta tristesa i amargades de la vostra pròpia VIDA》

@.@.@.

《Quan el cor plora per l’aire, plora desconsolat, baix una pluja elèctrica de foc amargat.

Quan comença el dia, les vesprades, i les nits, sempre va buscant aquell amor, que mai troba, i se sent, buit.
Li agradaria trobar-lo i així poder començar, el ball que la vida, Li l’ha preparat, i busca el seu cor, sense parar.

Quant trobarà aquella dona que el vulga per poder viure la vida en ell. Al so que li ha preparat la vida, i demana el cor.

Sempre té el cor plorant per l’aire, plora desconsolat, baix una pluja elèctrica de foc amargat.
Però mai troba l’amor que està buscant, per poder començar el ball que la vida, li està guardant i el cor, li està demanat》@.@.@.

《 Eu pense, encara que dir el que Senç, no és cap lament. Sol és un sentiment que tinc i no puc expressar quant vull, allò que porte dins. Perquè el dir, mai serà cap lament, és com poder expressar, amor als meus sentiments que sempre estaran, i caminaran, en mi per la vida, per poder expressar el que pense, que són pensaments, dels meus propis sentiments.
¿Doncs que seria la vida?

Si no poguérem lliurement expressar tot allò que sentim, dins del nostre cor.
Així pense jo!, i així crec, que serà sempre. Poder traure, i poder repartir tot l’amor, que portem les persones sempre dins, de nosaltres》

@.@ @.

《 Passava un home per davant d’un cementeri. De sobte, va escoltar com un bufit, fou com un murmuri, en aquella nit fosca ja lora brillant, per aquella lluna plena, plateja.
Aquell home va sentir de sobte com s’eriçonaven els seus cabells.
Una cosa flotava, en mix d’aquell silenci, Feia un poc de dret, diferent del normal. Humit i alhora sec, com un tro, aquell home estava ple de sentiments, i en ganes de començar a córrer.
En passar per la porta del cementeri, va escoltar una veu contundent, en mix d’un gran silenci. Però estava atordit, caminava lent, paralitzat per la por: Va seguir caminat, tremolant de fred, i en molta por en el seu cos.
En estar més prop es va centrar en el que havia sentit en passar per aquell cementeri, i recordava, el que aquella veu li deia.
Ves al camp i porta flors, perquè elles ens fan recordar als nostres éssers estimats, també, recordem, somnis, desitjos i passions, que vàrem desar, quan va acabar la nostra vida. El perfum de les flors sempre ens recorden el feliç que fórem, vivint en la terra.
Portams flors!!!, perquè tu també les demanaràs,
per poder recordar el teu pas per aquesta bonica vida, en la terra…
Des d’aquell dia, aquell home sempre porta flors fresques al cementeri, per omplir-lo del perfum de les flors, i portar alegria en els seus colors. Perquè puguen recordar els amors que deixaren, els records, i les passions. Dels que allí estan descansant.》
@.@ @.