《 Comencem a preparar el cos i després el que fem és carregar-nos l’anima, perquè per la nostra ment tot passa menys la calma.

Un cor accelerat, és una pèrdua de temps no valorat.

Doncs en cada minut que passa, en la gerra, una vida s’acaba.

A la guerra van com cavallers, però no s’aprén, com acabar sencers.

Van llevant vides sense por, i no s’adonen, que sempre hi ha una nació, que és la seua perdició, perquè quan porten la bandera en les mans, ells estan més ufans.

En la guerra es perden vides, o cames, però també es perd per sempre la raó, encara que vaixen molts homes mai tindran raó,

Els cadàvers no ploren, perquè no saben plorar, i la terra els acull, i allí queden, s’empra en soletat.

A la guerra van homes, buscant glòria i respecte, i a la fi, el que guanyar pot ser el funeral.

Élls volen cobrir de glòria els presidents del seu país, i el cel en lloc de glòria, es envia tristesa, i els posa gris.

A la guerra van valents i covards, i els maten sense motius ni pietat.i després les seues famílies, els ploren cada dia, sense poder-ho remeiar.

A la guerra van els que pensen, que les diferències s’arreglaven així, van ser més d’un batalló, però molt pocs d’ells tornaran amb il·lusió.

Els que a casa poden tornar, no és amb glòria ni satisfacció.
Tornen amb una ment trauma i buida i sense il·lusió.

Perquè a la guerra van homes sense ànima ni cor.
A defensar la bandera d’un país sense saber els motius ni tampoc la raó》

@.@.@.

《 Et vaig buscar, en la foscor del meu cor.
Percebia les teues mans recorrent el meu cabell.
El teu cos, exposat als meus desitjos, que segueix imaginant la meua foscor.
Voldria que pogueres entrar en els meus somnis, i jo poder entrar als teus, i així d’aquesta manera, poder veure’t enmig dels teus propis somnis, per poder així, fer-te real, d’una vegada per sempre, i així no sentir-te tan lluny, podríem afrontar junts, el present i el futur, i deixar el passat.
Sempre, t’imaginaré, com sempre et recordaré.
Et vaig rebre en la meua ànima, el guarde un lloc en el meu cor, ara, rebrem, tu en la teua, i regalem els teus pensaments, obsequiem amb el teu gran cor, que cada racó d’ell, bote més fort en la meua presencia. Que la teua vida, els teus desitjos, els teus anals, que jo sabré fer-los meus, per consolar-los, per oferir-noves il·lusions, per poder arribar, amb els nostres cors, i els nostres sentiments a les nostres vides.
, Encara que siga una sola vegada, sempre seràs, una bonica il·lusió 》@.@.@.

《 Va ser un breu somni, però tan bonic i tan real.
Que ho vaig haver d’escriure per poder-lo recordar.
Jo estava asseguda a la vorera del mar, en aquesta suau sorra blanca, humida de la nit, en acostar-se les onades m’acariciaven els peus. Jo una mica absent d’aquest moment em vaig quedar adormida.
Però és tan fort la ment, que t’acostares, cap a mi, i al moment et baix conèixer.
Vènies de blanc, amb dos roses en les mans, em vaig aixecar ràpidament i a poc a poc em vaig acostar a tu.
El meu home, estaves en el meu somni, em vaig posar contenta el fet d’veure’t
Amb les teues mans dibuixant dos cors de la sorra vas posar, una rosa al mig d’ell, i quan d’alegria abraçar em vaig acostar, les onades de la mar van mullar els meus peus.
I va ser una pena, ja que sense voler, les ones em van despertar》

.@.@.@.

《 Vullte a tu mateix sense esperar res de ningú.

Qui no et vol sentir
No t’escoltara encara que crides molt.

Qui et vol entendre t’entén fins i tot sense parlar.

On menys busques, de vegades és on més trobes.

Sóc de les persones que li costa deixar anar, però quan solte, ja no hi ha marxa enrere després.

Hem de saber fer el bé, encara que estem fins amb l’ànima destrossa.

El temps sempre et mostrarà el que signifique per a la gent que t’estima.

El millor de ser sincer i dir les coses a la cara, és que disminueixen els somriures falsos.

No importa els favors que faces, a la fi et jutjaran pels favors que no vas fer.

Tingues present que el cos necessita descans, la ment necessita pau, i el cor necessita alegria.

Procura fer sempre, el que t’agradaria rebre.

Tracta al teu somni sempre bé, potser no tens la vida que vas somiar, però potser tens la vida que altres estan somiant 》

@.@.@.

《 La nit i el nostre destí ens van fer coincidir, sense saber que després ells, ens faria patir.

Jo guarde el teu record sols, hasta que tornes tindré temps, perquè sempre t’esperaré en els meus somnis etens.

Tu vius en mi, i sempre estaràs en el meu cor, encara que allò només va ser un bonic record.

Em vas omplir de de passió,
Però en aquesta curta vida només queda la il·lusió.

Mai podrà esborrar ningú, aquell record tan bonic,
Perquè hasta que tu no tornes, guardaré el teu riure al meu pit, el teu cos en el meu cor, Perquè tu en la meua vida, sempre present Viuràs, i això serà 》
FINS QUE TU TORNES

@. @.@.

《 Sempre jan savis en l’estómac buit, ells diuen que l’únic que és d’ells són les ganes de menjar, i les poques de treballar.

Però quan ja fam primer vénen mals pensaments, sabem que sa llarguen, hasta les dens.

Saben com arreglar eixa fam, però quan comencen a plorar els nostres budells, és quan ja,, no poden ni amb ells.

No hauríem d’estar buscant herois, hauríem de
buscar les bones idees, perquè la majoria de la gent,passa d’elles.

Hem de tindre sempre sembrat de tot … Perquè mai ens falte en casa el producte que ens porta el llaurador.

Molt de blat i molt d’oli perquè en un bon pa calent tot el món es posaria content.

Si el món va ser, ja no serà més una porqueria, perquè el món pot canviar i tindré una bona Harmonia》

@.@.@.

《 Simplement volia, parlar amb’ L’AMOR però aquesta volta ha sigut pitxo.

Cride amb força dins del meu cos, era l’única manera que vaig trobar per acostar-lo al meu cor.

Va escoltar la meua veu i a l’estona, Ja estáva así, jo, atordit estava, però sa senta damunt del meu llit.

Havíem de parlar, era el moment ideal, vaig començar a plantejar les meues condicions, i surtiren les meues emocions.

Li vaig demanar un temps per pensar millor, no vull més aventures, perquè surten els meus sentiments i les meues amargures.

Com vol que estiga, només, mireu-me, estic destrossat, ni l’alegria vol passejar pel elmeu costat.

Quan véns sempre estic trist, és veritat, “amor” però ja estic fart, tot el que envies són amors barats.

“AMOR” jo meresc alguna cosa millor, portan algú que valga la pena, i que estiga disposat a compartir condemna,

Cansat de sentiments morts, si us plau canvia’ls per altres que sempre tu entens molts,

Envia’m amors que no siguen fràgils ni durs, amb un amor mitja potser em conforme,I em posaria fins a l’uniforme.

Diem alguna cosa que siga coherent, no vull començar amb jocs que tinguen l’objectiu de jugar amb la meua ment.

Vaig estar parlant 30 minuts amb”L’AMOR” , però no em va contestar això, em va desorientar.

Dubte el perquè no té cap resposta per calmar-me, com anava a saber jo, que may compliria les meues peticions.

Parle amb “L’AMOR” però sent que falta alguna cosa, i és cert el que em falta és la, seua definitiva RESPOSTA. 》@.@.@.

《 Estic aprenent a no agafar-me res seriosament ni personal, el que diguen altres persones de mi, és un reflex de la seua realitat, no de la meua, és un reflex del seu caràcter, no del meu, és un reflex de la seua forma de ser, i de la seua forma d’actuar, no de la meua. Per tant més enllà de les històries i les vides sense pena ni glòria, per altra gent sense honor ni suport, no, no mà afectarà … Però sempre guardaré i admiraré qui s’atreveix a escriure el seu millor pensament, i respectaré sempre qui viu amb les ales de l’ànima desplegades a vent, per saber poder viure la seua meravellosa i única, VIDA 》@.@.@.

《 Així es trobava un jove … Amb el cos com si fos un manicomi, sense espai per a una bogeria més, allunyat dels amics de la gent, ple d’incerteses. Però va arribar ella, i sense demanar-li-. Li va oferir un somriure i novament va començar a créixer en ell una, bonica dependència, aquell dia vam parlar de res, però sol la seua presència, li va fer sentir de tot. Els seus ulls que a més de contemplar-la fins a les seues pors, també em tenia un bonic somriuen, a mi em tremolava, fins a les cames.I així. Va començar a estimar-la, i en aquell instant va anar fixen-se en la seua persona per aturar-se més en poder conéixer i llavors ho va entendre, va comprendre que sempre hi haurà moltes persones amb qui estar, però amb qui poder viure i poder ser, només poques i d’u manera boja, es va quedar amb ella i, amb el pas dels dies, li va mostrar el seu amor, la seua passió, i també li va mostrar, la seua essència.I de tant de l’enamorament, ell va perdre asta la seua valentia 》@.@.@.

《 No és la ploma, ni la mà , ni el lapis el que plasma la bellesa dels versos no?

És, el cor que s’inventa paraules boniques, i profundes.

Un bon poeta ha de saber transportar la imaginació d’un altre artista, tramiten-li que puga crear ell mateix l’equivalent d’una poesia.

Quan surt del cor tot allò que estem pensant, és el millor que ens pot passar quan amen o estem es crivint

Passa una cosa que no es pot explicar, a vegades pot ser melancòlic, o alegre el que ens dicta el cor , i volem expressaro en lletres.

A vegades no sol ser el mar ni la lluna les estrelles, ni és el fet de mirar, sols sentir com és eixe moment simplement és sentir la bellesa, és sentir-la, vida, deixar-la entrar en el més profund de l’ànima, i el fet de saber com expressar des del més profund del nostre cor.i així saber allò que s’està sentint en eixe mateix moment 》@.@.@.