《 Després de la tempesta, tots sabem que arriba la calma, però aquesta vegada el que demanem un raig d’esperança.
Plora la terra mullada i ferida, passen els rius amb fang sentint crits de desesperació, amb ecos de destrucció, mentre el cel i la terra es miren amb pena sense consol, entre el dolor, i el fang s’amaguen ànimes que han perdut tota la seua vida en segons.
Als que se n’anaren, arrossegats pel riu, alguns per voler salvar el seu cotxe i altres pel destí. Sempre recordarem aquests moments, dins de la nostra ànima infinitament i encara que la ràbia del temps ha destrossat, famílies i amics, és el càstig que quedarà, entre nosaltres amb un record, que mai passarà.
Entre enderrocs i fang brolla una gran força del cor, com la vida que persisteix, com les mans unides, com els que han ajudat en aquest drama amb els seus esforços i les abraçades que, fins i tot són la pèrdua, que resisteix.
Valencians ens aixecarem junts, com la llum després de la nit, com un cant d’esperança que s’alça davant d’aquest fort dolor, que és el colofó, de la fraternitat i la unitat dels valencians.》@.@.@.

《 Tinc un dia llarg
i la incertesa s’apropia de la meua soledat, mentre m’envolta la nit, i s’esfumen els meus somnis en els moments que s’omplin els meus dies de records i, d’imatges que venere.

Tinc un dia llarg.
Però els anys encara passen ràpids, aquí quedaran flotant els meus records els meus gestos les meues paraules el meu somriure, la meua manera de pensar que les hores passen lentes. Però el temps passa molt de pressa.

Tinc un dia llarg
és un dia deixos quan al meu carrer veig passar persones que caminen serioses com ferides com quan els pensaments crucifiquen els desitjos de camins caminats per deserts quan la confusió no deixa arribar a agafar el son.

Tinc un dia llarg.
I assumisc que les hores avui passen més lentes, tic mereix i estic absent plena de senyals
que em fan pensar que el temps, continua passant i passant molt de pressa.》@.@.@.

《 Vida, si estàs marcant el camí de la meua vida i la meua història de cada dia. Que siga enviat coses bones per a mi i els que estime.
Vida no digues a la tardor que en el gris de les seues fulles estic amagant els secrets en aquest laberint que tu m’envies vida.
Aquí estic contemplant un nou clarejar amb una salutació de bon dia amb una explosió de colors i sabors que en recorda aquest brillant i nou dia en què ens porta nous somnis noves esperances i noves, alegries per poder omplir les planes d’aquest llibre que anomenem, el llibre de la vida…》

@.@.@.

《 Van passant els anys i anem acumulant saviesa quasi sense adonar-nos ni conte. He deixat de fer algunes coses que feia quan era més jove, però done més valor a altres coses que semblaven inútils i ara són molt importants.
He deixat de voler agradar ha tos, i acceptar-me a mi mateixa, he deixat els espills, els tacons i alguns vestits.
Avui em vestisc com vull, amb roba còmoda i sobretot veure’m bé i sentir-me millor.
He deixat les nits de festa per, escoltar música i escric els meus poemes per poder viure aquelles històries que m’ha regalat la vida. He deixat de fer servir maquillatge per a estar guapa, ara només porte una mica de coloret que embelleix el meu somriure.
He canviat les copes de vi per tasses de café amb llet, i he començat a saber viure-la vida amb totes les meues forces amb la gent que estime
El meu rostre es posa alegre en observar la simplicitat de la naturalesa, porte a les meues orelles el fet de trinar dels ocells que alegren el meu caminar.
No, no m’estic tornant boja, m’estic tornant selectiva, gastant el meu temps en aquelles històries que alguna vegada em van explicar, rescatant alguns llibres que a mitges vaig deixar i no havia pogut acabar.
Ma grada dormir prompte els dissabtes, és que també els diumenges cal despertar-se prompte i gaudir el café amb llet sense pressa.
No és ser més vells el camina lent, és per observar, millor la poca traça dels que de pressa caminen i van tropesant amb els descontents. No, no m’estic posant boja, estic començant a viure la meua darrera etapa, amb amor, i coneixement.》@.@.@.

《 A la meua ànima brilla amb llum, és com Una, espurna divina que no s’apaga mai.
És el reflex de la vida que en mi viu, és
La flama que ens fa viure, amb passió i força.
Aquesta llum és la que guia els meus passos a la claror, és el meu Faro i la meua estrella.
És la llum que il·lumina el meu camí cap al meu destí i em recorda que el món és ple de flames i amors eterns.
La llum de l’ànima és la que en fa estar viva. És la que en porta la força, per continuar endavant, és com l’amor que naix en cada fibra del meu ésser, és la llum que guia les nostres vides, cap a la felicitat de la vida.》

@.@.@.

《 Avui celebrem la vostra força.
La vostra lluita, i El vostre valor, enmig de la vostra tempesta, que és la força i el valor
El càncer no defineix
el que porteu per dins, de la vostra ànima per què sou més valentes,
més fort que el vent. Cada dia que comença,
reneix la vostra esperança, amb el vostre somriure que creix, és aquesta llum que no es cansa donant força a totes.
Encara que de vegades la batalla és dura i llarga la semble forta i freda, no són soles en cada jornada, sou fortes amb amor i cada dia no s’ha de perdre l’esperança.
Continueu sent aquesta estrella, que brilla en l’adversitat, perquè
La vostra vida és un gran tresor, ple d’amor.
Recordeu, guerreres,
que a cada pas que avancem, estasis
deixant empremta de vida, de lluita i de pau.》@.@.@.

《 Colpegen de vegades la barca de la vida unes dures i dolentes ones de ferro, que fan que la barca baixa a la deriva.
Donant colps de dolor enmig de tempestes impassibles, tot i que de ferro les ones són, sempre hem de mantenir fort el timó, perquè la tempesta també té un fi, i hem de saber torejar eixes fortes envestides produïdes pel vent de la vida.
Si sabem com girar la barca, i les seues veles blanques, hem de tindre clar com tenim que sostindré el màstil, fins que la mar roquera pare de ballar.
Sabem que algun dia podrem en les onades de ferro, i es convertiran altra vega, en aquella espuma blanca sala, amb el seu mar blau i deixara de danyar mos l’ànima. Convertint una bonica llum d’una nova alba, que sempre arriba darrere de cada tempesta convertir-se en onades d’espuma blanca en aquesta tranquil·la mar blava de la nostra vida 》
@.@.@.

《 L’amor s’analitza abans de ser acceptat, és una sorpresa abans d’haver començat, l’amor s’estudia abans que arribe la il·lusió l’amor s’investiga abans d’obrir el cor.

A certa edat té més pes el passat que els sentiments d’enamorat, potser ja no hi ha tanta passió la vida ens fa entrar en la pau i raó, potser perquè es compara amb el passat, allò d’abans es mesura i s’avalua com si fos una regla, i el costum fa costura, es miren les coses diferents i només es pensa en el present

A certa edat. Estimar, no és igual encara que no hi ha edat per poder estimar l’amor ve sense origen, ni fi, es pensa amb incertesa, es mou en l’esperança unint el temps en algun racó de l’ànima, es percep la bondat, l’amor ens recorda llenguatges anteriors ja no es mira tant al cel, ni es somia com abans que tractàvem de ser exemplars.》@.@.@.

《 Fa alguns anys, el mar va ser la nostra llar, entre castells de sorra i espuma sense parar. Els records es tenyeixen de blau i de sal, compartint moments que mai t’ornaran. Les rialles flotaven com el vent al mar, el temps s’aturava. Entre xerrades i somnis, l’amistat floria, bais un cel brillant, la vida passava. Entre viatges de compres per a les nostres botigues passàvem molts somnis i molts dies compartits,
comprant amb alegria, i ajuntant els nostres camins, sempre units.
Molts anys en ruta, a buscar el millor, per a les nostres clientes que agraïsc amb passió. On tendes i vides, es teixien amb amor. Avui queda el teu rastre al vent i el sol, encara que fa uns anys que vas partir per sempre sense raó, el teu record no s’apaga, continua viu al nostre cor. El sol, els fills, la sorra, i el mar,
i aquells viatges que no tornaran.
Però el teu riure i la teua bondat encara sona, en la meua ànima i el meu cor, tots els que t’estimem en el nostre cor viuràs.》

@.@.@.

《 Entre pàgines vivia, en mons de paper, on el vent xiuxiuejava històries a la seua pell.
Caminava entre lletres, la seua única llar, sense pensar que un altre món podia trobar.

Però un dia va arribar ell, amb llum a la mirada, com un vers perdut en una nit estrella. Li va mostrar que hi ha vida més enllà de l’escrit, un paisatge de rialles, un amor infinit.
Les seues mans, que abans només llibres sostenien, ara en altres mans tendrament es perdien.

Va descobrir que el cor també pot volar, més enllà de les pàgines on l’ànima vol estimar.
I així, entre llibres i somnis compartits,
va descobrir que la vida és un viatge sense fi, on llegir és volar, però estimar és tornar a viure.》@.@.@.