《Aquest relat encara que pareix un conte, es completament real.

Quan jo era joveneta el meu germà Luís era prou capritxos. Li va demanar als nostres pares que li compraren un carro i un burro d´eixos minis, però real. Un capritx només per passejar i pujar als amics. Quant es va cansar del carro i el burro va demanar un gosset, que també el va tindre. Li va posar Clavel. Clavel era un gosset, amb el pel blanc i rull era molt bonic, en molt de coneixement més que alguna persona.(El meu germà Luís.)

Tot el que li manava ho feia, manava anar al camp de tarongers, que li portara una taronja de dalt del arbre. Anava i mos la collia, era tan llest. El meu germà el va ensenyar a fer-li la compra a la nostra mare, perquè no podia eixir de casa, per la malaltia de mon pare i la obligació de estar venent.

Li posava a Clavel una cistelleta penjada al coll amb un paperet dins, que posava el que li feia falta a mà mare. El gosset entrava en alguna de les tendes, que estaven més propet de casa, com Pepe Blay , la Merina o Diego, ells ja coneixien a Clavel i sabien que era per a ma mare. Posaven el nom de la tenda i el preu en un paperet i li´l posaven en la cistelleta, per poder pagar ma mare quan poguera anar. El meu germà Luis també el va ensenyar a portar-li la pastilla del sabó i la tovalla quant venia del obra, i es llavava en la sèquia del llavador, antes d´arribar a casa.

No teníem ni aigua corrent, ni les dutxes que tenim ara. Però si que tenim aquestes fotos, i el bonic record de Clavel que encara recordem el meu germà i jo》

@.@.@.

《 He començat moltes voltes a escriure està vivència que vach viure en els meus pares ,pero may he pogut continuar.

Per eixos remordiments de aquell record que may he pogut traurem del cap.

Cuant tenia 8 anys era una chiqueta prou m’alcria i consentida.

En eixa edad anàvem les amigues a jugar “a mi derecha” en els banquets de la font gran,tornava cada dia a lora que em dien els meus pares , però eixe dia nose si estava pasanto molt bé,esva fer tad per arribar a casa a lora.

Els meus pares,estaven nerviosos ,esperantme a la porta de casa, tardava masa ,heren casi les 10 de la nit.

Ma mare tota enfada em va dir.

!!No tens sopar per que no as vengut a LORA que sopem , i com ha càstig tanca en el corral sense sopar.!!

Em va tancar en el corral. I com casi totes les cases del poble teníem un pou en aigua.

Jo asustà i en molta fam .

Em tanque per dins en el forrellat i lidic a mà mare.!!si no mo bris i sope em tire dins del pou !!

Des pres de un silensi senc al meu pare que dia !!obrili !! , però ma mare diu !! no li obric ,es eixe el castic. !!

Jo ,conteste de dins del corral !!pues a dios ,vach a tirarme al pou .!!

Agarre el poal enrrulle la corda per a que arribara al fondo i el tire dins en totes les meves forces per que fera PLOFFFFF.

Va fer tan gran tró , que asta jo em vach a sustar, em vach sentar en una escala que puixava a la pallissa i queta se’n se casi respirar.

Ma mare cridanme , porregant la porta tota nerviosa ,cuan la vach sentir ja desesperà .

Obric el pastell de dins la porta asustà, i vec una ma tremolosa que ma garra del cap i estiranme del monyo em porta al llit.

I em diu plorant les dos a le xitat de ma més 》@,@.@.

《05-04-2019 un dia fosc de molta pluja anant cap a la casa de la música, a les19:00 de la vesprada, Teresa Folguerà i jo que veníem d´escoltar la xarradeta sobre el impacte urbà de Simat de la Valldigna que la representava, el secretari autonòmic d’urbanisme, Josep Lluís Ferrando.

De colp i volta toparem amb una quadrilleta de xiquets i xiquetes. Un dels xiquets se’n ve cara meua i em preguntà si es podia fer una foto amb mi. Jo molt sorpresa i estranya li vaig contestar.- Clar home.- De repent vingueren tots el xiquets cara a nosaltres. Diguentmos que ells també volien fer-se una foto en nosaltres dos. Les dos rigentmos i en cara de sorpresa, ens feren dos o tres fotos.

Ens anàrem rient de allò que ens havia passat. Allò devia ser paregut a ser famoses. Ens anàrem ben contentes a la reunió. Pensant que ja tenim una bona colla d’amics per sempre, entre els 12 i 13 anys.》@.@ @.

《 Quan em vaig casar , en les primeres bodes mos regalaven a les dones un ventalls i als homes un puret. Es va fer tan popular que en els batejos i en les comunions començaren a regalar el mateix.

Al llarg del temps ja tenia dues caixes de puros que vaig tindre que regalar , els ventalls com m’agradaven anava gastant-los i guardant-los ( ja en tenia per tots els llocs , per la casa de la platja, per dins dels caixons…) Asta que vaig pensar que vindria bé guardar-los tots dins de un caixó.

Fins al dia de hui 06-04-2019 que a vingut a visitar-nos la meua neta Neus. I com fan tots els xiquets que els agrada tant escarbar, ha obert el caixó dels ventalls, s´ha posat les mans al cap i ha dit -iaia açò que és tant de ventall ?- I jo li he contestat -pues encara hi ha més , en la casa de la platja, per els armaris i alguns caixons.-

I la meua neta ma dit –iaia perquè no fem a la mare dels ventalls ?- Dit i fet, em escampat un llençol en el sòl i em començat a traure ventalls del caixó, la meua neta a començat a fer a la mare dels ventalls col·locant-los de forma que pareguerea un ventall. Com diu el refrany EL QUI GUARDA QUAN TE MENJA QUAN VOL , en este cas eren ventalls lo que havia guardat i la meua net s´ha divertit fent a LA MARE DELS VENTALLS 》@.@.@.